Un nou món

Un instant abans del primer capbussó de l’estiu. L’ocell que trenca a volar. El crit d’un nou nat. Hi ha moments en què tot comença i totes les immenses i al·lucinants possibilitats de la vida s’obren davant nosaltres. Un pern de satèl·lit travessa paisatges i capses de retoladors, saben? Increïblement, en el club del món amb una capacitat més gran per a l’autosabotatge estem davant un d’aquests moments.

I ja ho saben, que ni la misèria analfabeta de De Jong, ni el populisme bàrbar d’Araujo, ni el rovell infame de Lewandowski tenen nou club. Ens els menjarem, nyam, nyam. Ho farem amb un entrenador representat per un amic del president; l’home no parla català, ni castellà, ni anglès, i sap del Barça el mateix que de Pilarín Bayés. La directiva, en fi. Una mica de Masip, una mica de representants amics, i a resar molt que la piloteta entri. No caldria dir-ho, però som-hi: seguim a la ruïna i començarem l’any a l’exili de Montjuïc, tremendos espectacles hi va donar l’any passat, digne dels pericos de fa 20 anys.

Ai, com ens la sua.

Ni les misèries econòmiques, ni la indecència de la llotja actual, ni la iconoclàstia depredadora de l’anterior eviten que estiguem vivint un d’aquells moments de pell de gallina, de mirar el calendari, de preguntar-nos quan tornen, de consultar quan merdes fan vacances, un cop acabada l’orgia legionària dels Carvajals.

Ens la sua perquè ha sortit el sol, i no passa cada lustre, ni cada dècada. Un nen amb somriure de Thermomix, nefast pentinat de rínxols decolorats i gepa de fals tímid en té la culpa: ens recorda que som el club del planeta on millor futbol s’hi fa; ell, a qui va beneir La Bèstia sent un nadó, ell és l’home, el nen, el món que comença.

Aquests dies, en la febrada meravellosa de veure’l triomfar en una Eurocopa davant els ulls flipats de mig món hi ha hagut molta masturbació i molta bogeria, i una mica de «millor que Messi a la seva edat». Per ser La Bèstia calen quatre coses: tenir el talent dels escollits. Un físic demolidor. El cap androïde capaç de voler guanyar cada puto entreno, cada puto partit, cada puta Lliga. I el factor religiós que només atorguen els anys i els déus.

No sabem quantes d’aquestes coses té Lamine, maldestre davant els porters, molt més hàbil que ràpid, amb un flow hedonista i el pare ideal per despertar la catalanor patidora que tots portem a dins. Però sí que té el més important: el talent dels escollits, el que et faria debutar amb una Eurocopa amb 16 anys, batre el rècord històric d’assistències de la competició, amb quatre, ser el més jove a marcar, guanyar-la.

Sabem que a Mordor han reclutat l’Usain Bolt de la pilota, i sabem que són campions de tot amb una plantilla que espanta i un joc que fa pena. Però

Ens,
La,
Sua.

Lamine ha vingut al món a recordar-nos que som el Barça i que volem la pilota. No ens cal res més, ja tenim un nou món i s’assemblarà molt al que ja vam construir. De vegades n’hi ha prou de recordar qui ets.

PD. És possible que algú entre vostès hagi detectat que aquest forat lamentable, aquesta monumental estupidesa, ha canviat d’idioma. No he trobat millor moment.

You must be logged in to post a comment Login