Ser del Barça és

Acaba el partit a l’exili de Montjuïc i una part dels nostres adolescents i postadolescents salta la publicitat, creua la pista d’atletisme i marxa a cantar amb l’afició. És la puta eufòria i també és placa-placa nu i cru, perquè ells hi eren en el 2-8, a la resta d’atropellaments que el van seguir. Eren nens i el careto de Müller haurà estat en algun dels seus malsons, que bé ballar-li a la cara a Wotan, al dimoni Urian.

Contemplem l’escena amb batecs accelerats i un silenci al cap. Després, la pregunta. «Era això, oi?»

La pregunta no prové de la idiotesa ni de la subnormalitat, és estupefacció i és esperança. Fa tres mesos perdíem Gündogan i no podíem inscriure Olmo; vèiem la plantilla plena de nois ignots del planter, ens preguntàvem què seria de naltros amb un senyor que no sap què és el pa amb tomàquet.

«Era això?» Perquè sembla increïble que amb el futbol un s’ho pugui passar així de bé. Aquesta no pot ser la mateixa disciplina metal·lúrgica que perpetràvem amb Koeman, ni la infame gasiveria que ens van regalar l’any passat el timó de Xavi, la incapacitat de De Fraud, la dimissió de Pedri.

Estem a l’octubre i ja som, de llarg, l’equip més divertit del planeta. Amb riures demenciats per un porter que va aprendre amb Benny Hill i un suplent jubilat i fumador. Amb dramatisme, sempre, riu avall suren els cossos de Bernal i Ter Stegen. Amb resurreccions, que Gavi ha tornat per arrasar-ho tot; amb retorns tristos de mutilats de guerra, com el pobre Ansu, el nostre Ansu; i retorns feliços com el d’Olmo, que té un pla. Amb la carraca polonesa, una baioneta rovellada que se sap una arma menor, però no la vulguis tenir a prop, i amb la set de venjança d’un Raphinha que és tot fe i ulls en blanc i recitar versos antics. I Pedri, que ha tornat de tots els Cercles de l’Infern de Dante, el donàvem per perdut, per recordar-nos que ell havia de reencarnar Iniesta.

Però sobretot, som l’equip més divertit del món perquè hi som nosaltres. Marc Casadó, de quin planeta has vingut. Pau Cubarsí, que escoltes Oques Grasses, que fas vocals que en la puta vida havíem sentit, com es pot jugar així de central als 17 anys.

Just en la setmana que ens hem recordat d’un petit anunci a la premsa, just quan fa segle i quart d’això nostre, que parlem dels avis dels avis dels nens culers, just ara Lamine, la bellesa, el vertigen, la màgia, el plaer estètic, la rabona per dir que hem tornat i hi som per gaudir, però tenim memòria i no farem presoners.

Si n’és de rodona és la pilota, i que bonic el futbol. Devia ser això: el millor que hi ha.

You must be logged in to post a comment Login