Lladre de galls

Xandalls i gorres, violència latent i un fred que pela. Són un bon grapat, tots homes, algun nen. Alguns porten pals i garrots. Els enumerem d’esquerra a dreta: Pedraza, Reguilón, Camavinga, Gnabry, Rabiot, Javi Guerra, Blanco, Amallah, Chimy Ávila, Jofre, Wendell, Yuri, Bensebaini, Nuno Mendes, Rudiger, Ander Guevara, Diego López, Perraud.

Miren a càmera, i comencen a jurar.

-Ens caguem en els morts d’aquell.

-Jo em cagaré en els morts dels morts d’aquell, però en el pare del seu pare, en l’avi del seu avi, en l’últim sospir que va donar, en tota la seva família.

-Me cagon els morts del que em va robar el gall. Em cago en la caixa de son pare, de sa mare, del seu tios, dels seus avis. De fa 40 anys que han mort fins el dia d’avui, em cago en totes les caixes. I en els morts dels seus morts.

-Me cagon son pare, en els seus calçotets, en els mocadors, i me cagon els seus morts 40 vegades.

-Escolteu, en els morts dels seus morts! Me cagon els seus morts i en tot el que té sota terra des de fa 40 anys.

-Me cagon els morts dels morts de qui ho ha fet, de qui m’ha robat els galls.

-Als seus fills els haurà d’enterrar i patirà ell una malaltia dolenta.

-I en la raça dels seus morts.

I nosaltres restem joiosos, i entenem la fúria, perquè res és més devastador sobre la gespa que l’aparició del geni enganxat a la línia. I mirem el calendari, i comptem les hores per a què el lladre, 17 anys, 25 quilos, indetectable, torni a actuar. Aviat no hi cabran, a la imatge, els del garrot.

Ho entenem tot, però del gall, que se n’oblidin. El gall no el tornarem mai.

You must be logged in to post a comment Login