La substància del mal

Hi ha psicopaties individuals i n’hi ha de col·lectives. No és el mateix José Bretón que el cartel de Sinaloa. Tampoc és el mateix Harald Schumacher que l’Estat d’Israel. Convé avui que fem un exercici dolorós i lleugerament traumàtic i procedim a fer l’autòpsia d’aquesta creació malèfica que és EL MADRÍ DE LAS GRANDES NOCHES Y LOS ONCE JUANITOS. Convé perquè som el Barça i ens ha tocat combatre aquest mal absolut i seria un error pueril i subormalitzant insistir en merdes arbitrals. [Aquest raconet ha fet disset anys; potser algú de vostès amb memòria aguda sabrà corregir-me i posar-me a lloc; l’autori diria que mai, en aquests disset anys, hem parlat d’àrbits].

El darrer accés de fúria col·lectiva va arribar amb el penal de Julián Álvarez. Vam veure gent l’endemà que s’arrencava els ulls de pura ràbia a l’ascensor de la feina, mares que es calaven foc a la cuina just després del Cola-Cao. A casa ho entenem tot perquè ho hem patit tot, però l’escàndol contra el Pateti no va ser arbitral; l’escàndol i el dolor veritable venia del fet que El Mal s’havia superat un cop més per aconseguir una eliminació del rival amb cotes desconegudes de dolor, el puto Marqués de Sade CF ho havia tornat a fer.

¿Què ho fa que La Banda guanya tan sovint de maneres tan grotesques, tan lletges i tan horriblement doloroses per al rival? Ho fa el convenciment de guanyar malgrat les circumstàncies i malgrat el joc. Un convenciment irracional, boig, absurd i psicopàtic. Els semblarà massa simple, l’explicació, però creguin-me: aquest esport nostre, l’esport rei, el que juguen 1.000 milions de bípeds en aquest planeta, no és física nuclear: són 11 pavos perseguint una pilota. Mirin Rafa Nadal, candidat ara a presidir algun dia aquella aboninació balompèdica, tot el que va fer amb una eina anomenada convenciment. Ara pensin en 11 tios que embogidament hi creuen. És demolidor, brutal i acaba aquí: simple convicció.

El Mal, que acumula dotzenes de Copuropas i Changpiongs, ha après que en les eliminatòries europees sempre hi ha moments on el rival et destrossa, et tanca i et martiritza. Ho sap i ho assumeix i no ho combat amb la pilota, sinó amb un estoicisme adult i expert. Aguanta els moments durs amb un triangle que consisteix en CENTRAL #1, CENTRAL #2 i PORTER RANDOM i després ja farà una mica de contracop, que per a alguna cosa tenen sempre tres dels deu millors davanters del món, i a viure. ¿Que allò que fan és pura merda? Correcte. Seria un problema si tinguessin criteri estètic o vergonya, però no és el cas.

I és amb aquesta capacitat d’aguantar els temporals, barrejada amb la convicció que a última hora un Karius farà la cagada de la seva vida, un Julián relliscarà, un Ramos li trencarà l’espatlla a Salah amb una clau de judo que ningú sancionarà o un Bale fotrà un gol de xilena des de fora de l’àrea que El Mal guanya el que ningú somiaria guanyar.

¿I quin és el preu d’aquesta recepta guanyadora? Bé, el Mandril és sense cap mena de dubte l’equip més odiat del món, per la demoníaca sort que té, pels bad boys ultracompetitius i violents que acumula i per la formidable lletjor de la seva proposta. De tant en tant se senten ofesos per aquest planetari menyspreu. Però no ens enganyem: és el Mal, la Gran Psicopatia. Només se’li fa mal de veritat derrotant-lo, i per fer-ho, a Europa, cal ser molt superior, i tenir una part de la seva duresa mental.

Darrerament només hi ha un equip que això sàpiga fer-ho. Que déu ens perdoni a tots.

You must be logged in to post a comment Login