Eternament joves

Eren els 80 i als Salesians Rocafort fer-se una ferida prou sagnant tenia premi: acabaves a l’infermeria del senyor Parra. Era un racó mític, amb olor de mercromina, aigua oxigenada i alcohol, amb llit d’hospital i una paret plena de pòsters del Barça dels anys 80 de plom, algun campió, la majoria derrotats. Mentre t’apretaven el gel a la cara podies mirar amb l’ull bo aquells mostatxos, aquells rictus, les barbes, les calbes, la malíssima hòstia de Schuster en la mirada de l’ogre, gent xunguíssima que creuava els braços i feia cara de cicatriu, d’hipoteca, de tres nens petits a casa i naufragi matrimonial. Aquells herois del Barça de les tenebres no només eren generalment força pèssims. Abans que res, eren senyors grans.

Ara que s’apaguen els ecos de la nostra glòria, dels nostres èxits, les nostres rues i el nostre triomf sobre el mal absolut del planeta futbol he recordat el senyor Parra. Quin Barça, el 24-25. Quina joventut, quines mirades netes. Quin pòster de quart B, que bé li aniria a la paret del nostre senyor Parra. El fulgor. Quina cosa insòlita, la joventut dels nens del Bícing, Casadó exultant a Canaletes, el càndid Koebarsí: sentiu l’eternitat al vostre davant, ni sospiteu, què collons heu de sospitar.

Al marasme de les nostres vitrina d’èxits aquesta Lliga, la 28a, l’hem de recordar com la dels nens. És impossible ser tan bons amb aquestes criatures sobre la gespa. Però en l’any 2024, amb Flick, gràcies Hansi, a la banqueta, es va produir la màgia.

Però la joventut, que t’ho diguin a tu, Josep Maria, que encara trempes quan fas ratlla al bingo, no és un número al DNI. La joventut és diversió, i quin Barça, aquest, que combinava en curt, movia ràpid, tancava els rivals, recuperava prop de l’àrea rival i s’inflava a ocasions i més ocasions, i l’hòstia santa quines contres, que marcava gols tot Déu, que Lewandowski reviscolava a estones i Raphinha emulava Rivaldo. Quin Barça, amb Lamine escalant la muntanya dels ídols, la que porta d’Onésimo a Messi, ara passem pel període Neymar.

La joventut també és riure de la por i de la desgràcia i no témer els resultats desfavorables. Que perdíem 2-0 al Calderón i faltaven 20 minuts i allò acaba en golejada a favor. Que perdíem contra el Celta que ens hi anava la Lliga, era 1-3 a pocs minuts del final, i clar que sí, ho aixecàvem. Que guanyàvem 4-5 a Lisboa quan estàvem defenestrats.

Quin equip, que mai perdia l’ocasió de recordar-nos que la vida és un carnaval, que som vinguts a riure i que la gent fa hores de cua per pujar al Dragon Khan i perdre el control durant uns instants. Un equip que ha portat a un nivell tal les remuntades, que això ja no és ni remuntar: és un altre paradigma, una altra realitat, un altre món. Ho va dir Lamine: «Si ens fan un gol, cap problema; si ens fan dos gols; tampoc hi ha problema. Aquest any senzillament no ens poden guanyar».

Aquest equip, la batuta de Pedri, quin jugador, que ens fa preguntar-nos si Xavi i Iniesta van arribar a ser tan bons, ha de ser recordat per la contundent lliçó als Galácticos 2.0, a la pitjor creació balompèdica d’aquesta galàxia; quatre cops els van trobar, quatre cops els van enviar a mumir. I hem de recordar que ho vam fer en un any que ens llevàvem amb la cançoneta, que no hi ha manera, que ens acompanya i ens bressola «Porto l’escut al pit / Em protegeix el cor / Porto l’escut al pit / El meu tresor».

D’aquest equip, d’aquesta diversió perpètua i vibrant també hem de recordar que va fer campió el poble de l’exili, el poble orfe del Camp Nou, que va guanyar a un dels camps més freds i nefastos que hem conegut, pobret Montjuïc olímpic. També hem de recordar que amb l’equip a l’UVI de la pobresa extrema, amb l’equip destruït per una dècada de barbàrie copta i bartorresellista, quan hem estat al caire del desastre, en aquella situació de merda, ens les hem apanyat per guanyar dues de les tres lligues que hem disputat. La primera, la de l’1-0, poca cosa, tot el mèrit. Aquesta, una explosió de joia, que ens miràvem al mirall i perdíem la crua realitat de vista, i somrèiem, i sabíem que serem eternament joves, i qui sap quines bogeries ens esperen. Podem esperar qualsevol cosa, què vols, si som uns xavals.

You must be logged in to post a comment Login