La cuixa de Déu

Des del rampell sionista d’Araujo a Londres són ja nou partits seguits guanyats en totes les competicions, els mateixos que hem encadenat sumant els tres punts a la Lliga. Rivals fàcils? No: en aquest esprint del que parlem, la flickineta ha despatxat el tercer, el quart, el cinquè, el sisè, el setè, el vuitè i el novè, quatre d’ells fora de casa. 

Potser l’equip no ha tingut punts de brillantesa com els de l’any passat, però al menys ha recuperat ritme, s’ha sobreposat a mil lesions i ha mostrat gana.

¿I què més ha passat, que ens pugui interessar? Ha passat Gerard Martín. 

Amb la seva cara d’after i els seus aires de postguerra, el noi ens té el cor robat. Cert que no estimula les ànsies eròtiques, com el seu predecessor, ni crida HOSTIA PUTA JODER cada deu segons, ni incorre en infàmies populistes de cara a la graderia, però ha protagonitzat una jugada que és història d’aquest club i explica per si sola per què ara mateix el Barça és una trituradora invencible. Ja saben de què parlo.  

És el minut 18 a Cornellà, Roberto es queda sol davant Joan Garcia i fa un xutet de canari que té l’única virtut de sortir rebutjat, de lleig com era. La pilota li arriba a un barçòfob de primer ordre, una bona bestiola de quan Ciudagramos, l’amic Pere Milla, que la té a plaer. I allà el nostre porter decideix disposar dels 186 centímetres i 80 quilos de matèria compostable de Gerard, a qui empeny cap a la pilota per tapar forat. Podria ser una jugada de pati de col·le, entre millors amics, o de passadís de casa, entre germans: ha passat a l’el·lit. 

¿Però què fa Gerard Martín, en un moment de màxima pressió, amb el rival ciutadà apretant, l’amenaça del gol, la imminència del xut als morros i la inesperada empenta que el fa volar? 

El nostre home comet la tremenda barbaritat d’aixecar la cuixa per tapar més forat. No en té prou de tirar-se contra la bola, sinó que a més, Jane Fonda, anys 80, alehop, aixeca la cama i és just aquesta proesa la que evita el gol. 

Això és veritable gana i això és competir, i com costarà perdre amb aquesta dinàmica. Tots sabem que a can Lamine encara no ha arribat la primavera, amb els seus aires messiànics, però en els dies bons som tremendos i en els dolents tenim Gerard Martín. Sincerament, no sembla que aquesta ratxa sigui tal cosa: més aviat fa olor de cicle. 

You must be logged in to post a comment Login