Per què no votaré Laporta

Fa por dir-ho, admetem-ho, adeu, seguidors de Twitter, adeu jovent, adeu a molar una mica, adeu per sempre més, però no, no votaré Laporta.

És trist arribar a aquest punt del camí, sí, com ho és deixar de sortir fins a les tantes, deixar de beure salvatgement, dir adeu a l’embogimenta nocturna. I deixar que el vell entri en tu, admetre que no ets immortal, i que estàs acabat, i que ja ningú que tingui l’ISO 9000 et mirarà amb desig als ulls. 

Les veritats que cal dir en aquest moment de trencament i partença: que Laporta passarà a la història com el resurrector del club no una, sinó dues vegades. Ho té tot pagat als nostres cors, que alguns sabem el no-res devastador que va ser el gaspartisme i tenim molt present la barbàrie futbòfoba i autodestructiva del bartorosellisme. Laporta ho ha tornat a fer i ningú al món es diverteix com naltros, amb La Masia, amb l’oncle Hansi. Aquest president, apòstol de la bona vida i el millor humor, s’ha convertit en un profeta per a una certa Catalunya farta de llàgrimes i derrotismes, i sintetitza fenomenalment el que ha fet el Barça pel nostres inconscient col·lectiu en els últims 40 anys, d’ençà de Cruyff.

I de què merdes els parlo, doncs? És La Caverna un senyor evangelista de mal alè i venetes vermellenques al nas que predica l’apocalipsi? Potser sí, sap greu. Però amics, un ha arribat a la conclusió que amb Laporta tot petarà pels aires.

Xim-pum, bakoom. 

M’estan retraient, amb raó, que no argumenti la meva impopular (i profundament insignificant) decisió. Bé, els parlaré d’impressions, intuïcions i certeses que han cristalitzat en aquest caparró meu: els indicis que s’està coent un desastre cataclísmic al club se succeixen, i costa tancar-hi els ulls. La gestió econòmica del club fa pinta d’acabar terriblement, hutus, tutsis, cosa horrenda. En tots els hiperlideratges personalistes de la història que han acabat en desastre còsmic els ‘fanboys’ resten amb una pregunta per a la resta de les seves vides: Com vaig ser tan imbècil? Aplaudia amb les orelles mentre això passava a un pam del meu nas? Com ho amagaré als fills i als néts?

I hi ha allò altre: hem après, ens ho va ensenyar el Johan, que aquest no és un club de presidents, sinó d’entrenadors: de presidents ho és el Madrit de Don Santiago Bernabéu, no es pot ser més fatxa, i quan el Barça es posa presidencialista un pensa que estem bevent tots plegats del pou equivocat. 

Laporta és, en la meva opinió, l’encarnació catalina del doctor Jekyll i Mister Hyde. I amb Jekyll quin fart de pixar-nos al cap del Madrit, i de veure com se succeeixen els miracles inesperats a la Masia i de viure la vida en groc, blau i vermell sobre fons verd, no hi ha un món millor, mentre l’entranyable president, hasta la panxa li queda bé, reparteix abraçades i somriures i saluda així tot content. Però també hi ha Hyde, una densa foscor, i Hyde, inesgotable l’energia, ho va corcant tot i ens apropa, mil·límetre a mil·límetre, a la implosió. ¿Quina mena de detonació veuen les pitonisses? No sabríem dir si serà de tipus ètic o de tipus financer, però un pensa en l’esvoranc del Carmel que s’empassava un barri sencer, un pensa en una cosa que s’havia dit Caixa Catalunya i que ja no hi és, el zero, el no-res.

Lamentablement també cal apuntar que no ens tranquil·litza mirar qui acompanya Laporta pel món, quines companyies freqüenta. I de veritat, sense mala intenció ni inquina, coses molt fortes, coses molt terribles, deuen passar quan et marxa tot déu i et quedes amb el Masip, amb el Rod Stewart, i et poses a buscar patrocinis estranys a mig planeta, que el disgust del fill de puta aquell de l’Andrew Tate encara ens dura, i això del Congo, en fi, és que som molt vells i hi ha coses que no cal que ens les expliquin massa perquè ja les entenem d’entrada. I escoltin, perdó, mai a la vida ha passat que Gaspart triï el bando del que ens convé. 

Ens agradaria no veure-ho, sí. Que tot fos Pedri endreçant el mig camp i Lamine rebent alliberat amb Raphinha esprintant al segon pal, però és que allò altre està passant, a càmera lenta, un tràiler carregat de nitroglicerina a càmera superlenta cap a les oficines del Camp Nou, ai que ja ha arribat a la rotonda, ai, que hi ha un col·le de nens de quatre anys de visita. Sí, és la convicció de saber com s’acaba i de poder dir, quan Déu Nostro Senyor faci sonar la trompeta, què vam fer nosaltres, si al menys vam fer amb la maneta el gest de demanar al tràiler de la mort que siusplau faci el favor de posar els ‘warnings’.

Tinc la impressió que part de la vida consisteix a envellir sense ser massa amarg, però tampoc massa subnormal, i costa girar l’esquena a l’home més carismàtic que ha conegut la història moderna de Catalunya. Però amics, un s’ha convençut que la història ens jutjarà, i que allà cada qual amb la seva consciència. [Obre el paraigua, marxa de l’escenari, els llums s’apaguen, és arribada l’era de la disfunció erèctil].

You must be logged in to post a comment Login