Cucurella i la senectut perversa

Cucurella: un nom horrend, una melena luciferina, tots els números d’acabar a la propera novel·la de la Irene Solà (dimonis ceretans, violència forestal i altres horrors catalins). Quan d’algú diem que està Cucu, què pensem? Doncs això. 

Volíem parlar d’aquest soldat de Bordalás, possiblement un dels tres millors laterals esquerrans del món a dia d’avui, per fer extemporània i tremenda entrada al genoll a aquesta mala raça de fills de hiena que són els futbolistes veterans. Tots? Us preguntareu. Sí: són possiblement les criatures més malèfiques que habiten el manicomi dels vestidors de futbol. 

¿Tindreu avui a La Caverna aigualida pedrada a un col·lectiu multitudinari? No, amics. Anem per feina i assenyalem ad homine: Jordi Alba Ramos (el segon cognom ens hauria d’haver alertat), lateral del Barça entre 2012 i 2023. Un dels millors jugadors que han trepitjat aquesta casa centenària en la seva posició, i un dels pitjors finals que es recorden. Com saben, Alba va entrar a la Cort de La Bèstia, i això li va suposar la cleptòmana renovació del 2022, quan ja tenia 30 anys. La jubilació daurada a Miami eren les engrunetes d’un atracament pantagruèlic del que es parlarà a Ocean’s 97. 

Alba, ho sabíem aleshores i ho sabem ara, era un intocable de Messi. Estava blindat i el Barça va haver de prendre decisions. Decisió número 1: prescindir de Lucas Digne (sí, el que va acollir gent a casa seva en l’atemptat de la Rambla i va propiciar la indignació de l’entranyable Alba amb el diari que ho va publicar en portada). ¿Què se n’ha fet, de Digne? Un fracassat total: fixe a la selecció francesa i titular en tres dels últims sis partits. 

Decisió número 2: llargar Alejandro Grimaldo. Un quinqui insuportable que ja al filial del Barça tenia mig equip desesperat. Un cretí descomunal, a l’alçada del seu talent. ¿Què se n’ha fet? El club va preferir vendre’l per la morterada de 2 milions d’euros. Ja deuen saber que és titularíssim al Leverkusen que va guanyar la Bundesliga, i un intocable a les convocatòries de Mortadelo. Aquesta setmana li ha marcat al City a la Champions, però això no és cap novetat: al llarg de la seva carrera porta 57 gols i 116 assistències. No els recomano, si tenen el dia baix, que mirin com xuta faltes, 35 cops millor que qualsevol tio del Barça d’ara i dels últims tres anys. Però l’important era que Alba no s’enfadés; què tindran els veterans que només els agraden, a la seva posició, futbolistes de merda. 

Decisió número 3, i entrem en el terreny de la parafília: Miranda, al carrer. Sí, Juan Miranda, segur que l’han oblidat. No hi fa res. Guanyava la línia de fons, la tocava decentment i se n’ha sortit a un cert nivell. ¿Què vull dir a un cert nivell? No tothom pot dir que ha marcat el penal decisiu en un títol del Betis. No tothom pot dir que ha anat a Bolonya per guanyar el primer títol del club en 51 anys. ¿Que no us convenço i us continua semblant una merda? D’acord, però simplement recordar aquí tampoc Balde o Gerard Martín són internacionals, i que Miranda era nostre, quan per allà, en aquests anys, hi van passar toies prèmium com Junior Firpo, bonica morterada en un club en fallida. 

I decisió número 4: Cucurella, que ha obert la caixa dels trons i la total Catalan Humiliation Experience amb l’exhibició defensiva i ofensiva de dimecres a Stamford Bridge. Direm, com a resum, que mai ningú ha pagat tant per un lateral esquerre: 65 milions en va pagar el Chelsea, i els diners no van caure a La Masia d’on sortia. 

El missatge conciliador del dia, gens influït per l’odi a Araujo i la desesperació amb Fraudie, és clar i senzill: practiquin la gerontofòbia, perquè res, absolutament res en el futbol, és més nociu que un veterà. 

You must be logged in to post a comment Login