Qui som en la derrota

No ens agrada perdre i són dies de dol nacional. Però dins d’haver de passar el puto tràngol dels ‘losers’, fer-ho amb uns mínims de dignitat ajuda a sortir del pou. Els mínims de dignitat inclouen caure sense fotre un pal, anant a l’atac amb onze, amb deu o amb sis tios al camp, amb set del planter i dos catalans més a l’onze, i forçant el rival a acumular unes proporcions de fortuna al seu favor que ens venen ganes d’abandonar per sempre més aquest puto esport. 

¿Què podem fer millor? Home, deixar en pau l’àrbitre seria d’agrair, que som el puto Barça, catalans des de 1899, i sabem com és la vida, on juguem, contra qui. Com va passar a Milà ara fa un any, un apaga la tele i es posa el pijama amb una buidor tràgica de no sentir-se robat per un àrbitre, sinó pel destí, la sort, l’esdevenidor i la mare que els va parir tots. ¿Podem ser civilitzats en aquest àmbit? Formem part d’una tradició i d’una manera de fer, i hi hauríem d’estar a l’alçada: si hem descobert que millor jugar al mig camp amb Guardiola que amb Arturo Vidal i si hem entès que Piqué és sis milions de cops millor que Migueli, també podem exigir-nos uns mínims d’urbanitat i entendre que no sempre es guanya (i que de vegades a un mateix equip li guanyes quatre de sis partits i et fa fora de dues competicions). Tot plegat ho vam fer bé, malgrat la tonteria en calent de Raphinha i les declaracions en fred de Laporta. 

Desterrar les ganes d’arrencar-nos els ulls també és una bona manera de posar en valor l’idil·li futbolístic que vivim des del dia que l’oncle Hansi va trepitjar Aristides Maillol. Tenim la tercera lliga en quatre anys a tocar (contra el Madrí de Bapé, Mandelinha y Bélingan, jugant a l’exili, amb el club a la ruïna) i no hi ha equip més alegre sobre el camp al món. Sumem-hi Lamine i Pedri, Cubarsí i Fermín, Raphinha i Joan Garcia: som afortunats i a casa nostre és sempre primavera. Recordem-ho, en temps del doble ‘nadaplete’ blanc, haurem guanyat cinc títols. 

I part d’aquesta forma civilitzada de caure hi ha el debat interessant, meravellós, que tenim al davant: podrem fitxar poc perquè ja se sap que l’1:1 són els pares i per tant, què: un lateral esquerre de primer nivell? Un tremendo centralot? Un mig creatiu per alleugir Pedri i duplicar la producció de joc? Un pivot de l’hòstia como Pape Gueye per no tornar a veure mai més les horrendes conduccions de Fraudie? Un extrem esquerre per donar aire i metres a Lamine? Un ‘killer’ que també sàpiga jugar fora de l’àrea per oblidar la baioneta polonesa? És un debat apassionant, és un debat futbolístic i és la millor digestió que podem fer. 

Altres civilitzacions inferiors passaran ara uns mesos buscant avantpassats catalans a qui sap quin àrbitre eslovè i continuaran pixant i cagant i removent amb pals el fangar de Negreira. Potser així aconseguiran oblidar que van substituir Kroos amb Endrick i Modric amb Mastantuono per completar un viatge excel·lent a la summa subnormalor que ja havien protagonitzat el 2003 amb Bécan i Los Galácticos. 

Convindrem tots que perdre és una putíssima merda, però que mai és mal moment per fer la nostra feina, que és assenyalar al món les misèries del Mal.  

You must be logged in to post a comment Login