La gangrena mecànica (IV): Manipulació

Però a veure, manipulació nivell Goebbels, siusplau, per menys no ens hi posem. Ja hem convingut que en aquesta cova no parlem dels àrbitres, perquè entenem que Espanya és el Madrit i Madrit és Espanya i que això del futbol és un invent a major glòria de la contemplació onanista de les seves parts nobles. 

Però som aquí per detallar l’Auntie Flo big shit secret recipe TM i creieu-me, no us sortirà igual si no hi poseu quantitats industrials de manipulació i trola grossa. En un món on el VAR ens demostra cada setmana el que sospitàvem (que de manera instintiva el col·lectiu arbitral xiula a favor del Mal) i on 300 càmeres de tele escruten cada racó del que passa al camp, té molt mèrit el que ha fet el Madrit.

No els millors en lo seu; els únics. 

Perquè hi ha un exèrcit mediàtic disposat a obviar cada error que afavoreixi l’equip d’Espanya, i aquest exèrcit serà el mateix que muntarà tremenda escandalera si molt de tant en tant se’ls perjudica o -valgui’m Déu- s’afavoreix el Barça. Ni tan sols en un any lamentable, amb un equip anticompetitiu, el Mal renuncia a l’oportunitat de practicar el goebblisme. Hi ha un heroi, l’estimem, que s’ha dedicat a veure qui té culpa de cada ensopegada del Madrit (creguin-me, n’hi ha hagut moltes) i el resultat és meravellós, caviar pur. I tant hi fa que sigui el Liverpool que l’Elx, sí, l’Elx: que no faltin mai les crítiques arbitrals provinents de l’equip més cleptòman de la Península. 

A la cosa arbitral s’hi sumen els problemes conductuals aguts. Què passaria a un institut si els quatre malotes se sabessin impunes? Doncs que del combo d’hormones, drogues i vacilamenta en sortiria, ¡sorpresa!, una impressionant dosi de violència. Ho hem vist en els últims anys amb instints degolladors (Casseur, Rudiger), entrades assassines (Mbappé, Rudiger de nou), provocacions al rival (Mandelius, Carcamal) i una mica de Todo Bélingan. La impunitat porta a la xifladura i no ens estranya que Valverde s’agredeixi amb Chumeni, di que sí guapi, no había otro más grande, date duro ahí contra la puerta. Tot plegat fa possible el moment més hilarant de la temporada, amb Rodrygo, el noi dels ulls de SuperGlue, encarant-se a un àrbitre i explicant-li la vida segons Santiago Bernabéu: 

Això d’ara, convindrem, no és una moda, una fatalitat, una coincidència històrica: resulta que el president ja era el de Mourinho, Arbeloa (jo hi veig un patró), Pepe, Ramos, Carvalho i companyia. I resulta que quan es tracta d’esmentar un ídol històric, no et surt Cruyff, ni Ronaldinho; et surten Juanito i Camacho. Historia que tú hiciste. 

Però el Madrit és un estat de consciència, un saber-se al marge de la llei i de l’ètica, una il·lusió col·lectiva que no té punts de contacte a la realitat, així que el club del lladrocini i el macarrisme aconseguirà passant-se l’any, el bienni, el trienni, el que calgui, de Negreira. Fot-li fort, sí. Negreira a tota hora, Negreira com a resposta, Negreira PEC.

Un acaba per preguntar-se si a la bombolla blanca algú acaba sabent per on surt el sol. Tampoc podem acabar d’escatir com viuen allà a Mordor les tres Lligues en quatre anys del màxim rival, ni més ni menys que un equip català arruïnat. El que sí sabem, arribat a aquest punt, és que aquesta fàbrica de troles no s’acabi mai: per a un poble derrotat i captiu, això és el nostre porno. 

You must be logged in to post a comment Login