La gangrena mecànica (I): Flipamenta

El Barça és campió de Lliga, amb 14 punts d’avantatge, a un equip que porta anys gastant miliards i ho ha aconseguit des de la UCI econòmica, sense residència fixa, tot el dia de trasllat. El Barça de Pedri, Lamine, Fermín, Eric i Cubarsí. Un Barça que acostuma a jugar amb set o vuit catalans, amb set o vuit de la casa. Jugant a l’atac, volent la pilota, no donant un pal. Però una mica això de la copa ens la sua. Millor dit: ja sabíem que som de llarg els millors. I sabem que som el futbol i que ningú, enlloc, gaudeix com a can Hansi. 

Una altra cosa ens té de veritat el cor robat. 

Aquest final de temporada se’ns ha revelat el fantàstic enfonsament del Mal, han eclosionat totes les merdes que conformen el seu ADN. Possiblement, no hi ha un espectacle més fascinant al planeta. Vista la magnitud de la gangrena, de les terribles possibilitats de la necrosi en la carn humana, convé repassar com el Madrit ha arribat a aquests nivells de podridura.

I després de quirúrgica inspecció, podem concloure que la fórmula màgica, la Auntie Flo secret big shit recipe TM, té sis pilars: Flipamenta, xuloputisme, manipulació, analfabetisme, euforitzants i omertà. I aquí, voluntat de servei, 4-3-3 i addicció a les hemeroteques de Marca i As, els detallarem tots. I comencem en aquesta nit feliç -que mira que ens estimem el blaugrana- per la flipamenta. També coneguda com quina gran sort ser del Real Madrid de España y de Dios.  

Siguem clars: quan el Madrit fitxa, el fitxat compleix un somni i es converteix automàticament en Beckenbauer, en Maradona, en Pelé. Passa cada dia del món, però especialment amb les canícules estivals, quan la sangría Don Simón rega els optimistes mesetaris. Potser el gran premi ‘Robinho mejor que Messi’ de l’estiu és per a Matutano. Recordem, havia d’enterrar Lamine i no ha arribat ni a Roony: acumula la brutal xifra de tres gols, una assistència, flipa nin. 

Però atenció, no penséssiu pas que això va ser un únic rapte de bogeria. La Concha Espina estima tots els seus fills per igual, és igual com de dubtós sigui el seu passat o com de calamitós sigui el seu rendiment, i en un any on la defensa del Madrit ha estat un veritable prostíbul babiloni, convé recordar que fa quatre dies allò era THE WALL, estrelles pagades a preu d’or, Hollywood, que un no sap qui dels tres ha estat més frau. 

Són els millors en lo seu, i realment fot ‘hasta’ por discutir que hagin d’arrassar a sac amb tal quantitat de talent. Un talent transversal i universal: després de dècades defecant Frankensteins com Asencio i assistint a fornades històriques de La Masia una rere l’altra, després d’immombrables partits on juguen sense cap pavo nascut a les Ibèries, els queda ‘papo’ per reivindicar aquella infàmia anomenada Fábrica, say it sista. 

Però companys, donem-los les mans, potser l’acte d’optimisme demenciat que valorem més d’aquest darrer any a Can Caverna és Gonzalo García Torres. ¿Que no sabeu qui és? Això és perquè us agrada el futbol. Gonzalo és tan la repolla que Endrick, el miniPelé, va haver de marxar, imagineu-vos de quin nivell de Godzilla parlem. Golzalo, amics, abracem-nos. A casa ens ha omplert de joia, perquè teníem aquella tieta àvia, al cel sigui, la Tía Concha, a qui mai havíem vist celebrar un gol al Cuernabéu, i goita, ahí lo llevas. És exactament ella. Assumim des de ja primer reforç del Geta 26-27. 

Amb aquestes bèsties, amb aquests mimbres, convindrem, impossible no il·lusionar-se. Normal que en aquelles terres corri l’optimisme més salvatge, que a cada eslip esgrogueït i de dubtosa higiene hi entri un Nacho Vidal triomfant. I normal el nivell d’encert dels profetes, Nostradamus i gitanes que brillen a la Cort. 

You must be logged in to post a comment Login