El nostre amic Hansi

Se’ns feia estrany un estrany, algú a qui no havíem aclamat mai, posat allà a la banqueta. Els precedents de Setién o el Tata Martino, en fi. Però han passat onze partits i aquest senyor amb cara de difícil despertar ens ha guanyat. Nou victòries i només dues derrotes, el liderat, però, sobretot el retorn a la trempamenta d’un equip que juga bé, que mou la pilota a velocitat de vertigen, transmet alegria i tanca els rivals a la seva àrea.

Hansi, que deu ser alguna cosa com Joanet, que a la marmita sentimental que viu enllà del temps i de l’espai rodarà de la mà de Krankl i d’un tal Gamper, ha fet més que els seus dos últims quatre predecessors en set anys. Aquest és el temps que feia que no pressionàvem com Déu mana en camp contrari, mossegant els turmells i recuperant a la mitja lluna mitja dotzena de vegades a cada partit. I no, no ha estat actitud, ni gònada, ni vamos, hostia, vamos. Ha estat posar la mòmia rovellada de Lewandowski amb el pivot posicional de l’altre equip, per deixar que Raphinha i Lamine facin de piranyes sobre els centrals. Ara sembla fàcil; ni Valverde, ni Setién, ni Koeman, ni Xavi ho van veure.

Aquest senyor, avistat dos cops en una setmana fent cervesetes en terrasses de Barcelona perquè ja és uno di noi i perquè amagar-se en una ciutat com Barcelona és d’imbècils, no ha tingut por de jugar-se-la amb Bernal, ni d’agafar Casadó i donar-li les claus de la cuina que històricament ha fet el millor futbol del planeta. I per suposat, Cubarsí titular, Lamine com a estrella i Raphinha, Íñigo i la tanqueta polonesa al millor nivell que els hem conegut. És amb ell que Pedri ens ha fet recordar que hi havia una vegada Iniesta. Potser és momentani, sí. Potser no tenim banqueta per resistir un cop arribi l’hivern. Potser. Fins aleshores, com quan el Barça era el Barça, ens queda el joc, la Masia i la idea.

I és aquí que ens hem d’alegrar que l’amic Flick, amb aquest nom joganer, que sembla un rodolí, que fa bromes amb els juvenils amb més carrer de l’equip si li trepitgen el seient, ens hagi donat un duríssim bany de realitat. Ha estat ell que ens ha vingut a dir que a Xavi, com diuen els que més el van estimar, «li faltaven 15 minuts», que Koeman era fluix, fluix. Serà ell qui ens torni del tot l’autoestima de ser el Barça i ens ajudi a superar el trauma de l’enorme decepció que hem tingut amb dos mites, dos llegendes, el 4 i el 6 de les nostres vides, tan exageradament bons i dominants sobre la gespa que potser mai van entendre cap per què.

Oblidem els disgustos i ocupem les terrasses, tornem a la sana tradició d’apuntar a l’agenda els partits del Barça a tres mesos vista. Es l’era Hansi, no en sabíem res, però l’havíem conegut des de sempre.

You must be logged in to post a comment Login