Porto un escut al pit

La pregunta la fa una nena de sis anys cau com una totxana a la closca. «Per què és tan important, això?». Això, a la tele, l’acte dels 125 anys del Barça al Liceu. La criatura mereix una explicació.

L’explicació es remunta a la fredor de les coves paleolítiques i a un pensament màgic que ha acompanyat la humanitat des de sempre: la il·lusió de perdurar i creure que hem fet alguna cosa en aquest món. La pretensió que la nostra existència va més enllà de la petita gàbia del nostre dia a dia.

Perquè ho entenguis, Bruna: m’agrada pensar que la meva vida va més enllà del patètic aspirant a petit burgès que vol conservar feina, pagar hipoteca, conquerir 80 metres quadrats de terreny a Barcelona i tenir unes setmanes de vacances cada any (Que voleu veure les fotos del viatge que vam fer a Futoroscope? No, Josep Antoni, ningú vol assistir al teu lamentable ascens per l’escala social).

I com que ens agrada pensar que les nostres obres van més enllà d’aquest primer segona, i com que hem vingut al món en aquest país i en aquest moment, resulta que una de les grans obres de la nostra civilització com a catalans és el Barça. Que són una colla de fills de puta que fan penals de subnormal i que de cinc partits només n’han guanyat un, que mira que ja ho teníem. Però no és això, no només. És una manera d’entendre la vida, d’entendre Catalunya i de veure quin llegat aspirem a deixar. Hi ha coses que seran explicades en el seu moment.

Però allò que veies a la tele és tan important per una cosa que es diu identitat.

Que el Barça faci 125 anys és un èxit, un èxit impressionant si es té en compte qui són els nostres enemics, i convé celebrar-ho, encendre la foguera i ballar embogits mentre toquem tambors. Està bé, de tant en tant, sortir de la roda del hàmster de l’alimentació i l’obligació per anar al racó de la memòria, l’estètica i el triomf col·lectiu.

No m’has preguntat, i t’ho agraeixo, per què no ho fem més sovint, això de celebrar. Doncs perquè som catalans, redéu. No ens diem cada dia que ens estimem, ni que hi som, ni que es fotin. No ens podem permetre ser melindros dimarts al matí. No seríem bípeds funcionals si ens passéssim el dia veient el gol de Koeman. Tu creus que jo podria anar a treballar si comencés el dia recordant Suñol, que podria fer sis reunions seguides si em dediqués, dilluns a quarts de vuit del matí, a veure el millor de Ronaldinho? No, no podria.

Però de tant en tant, toca. I si això nostre fa 125 anys convé crear nous himnes i recordar vells mites, i ara sí, durant una estoneta sí, sanglotar i llagrimejar i bramar, perquè porto un escut al pit, que em protegeix el cor.

You must be logged in to post a comment Login