El penitent

«Només el penitent passarà», deia Indiana Jones. I flis-flas, gran ensurt, evitava de miracle la decapitació.

Ben entrat el desembre, és hora d’inclinar-nos, som-hi amb la genuflexió, i dedicar unes paraules a Raphinha. Quins temps, quan lamentàvem el seu fitxatge perquè jugava a la posició de Dembélé! Quin riure, que crèiem que era millor que l’horror francès només perquè encara que no driblés mitja iaia, al menys tenia criteri per a la passada i entenia el joc. Quina vergonya, quin ridícul col·lectiu.

Els entesos de la cosa del Barça han pregonat que en l’era Xavi hi va haver tres grans trolls al vestidor del Barça: el plasta de Lewandowski, el flipat de Joao Félix, i el nostre protagonista d’avui, cèlebre pels pollastres que muntava a cada substitució. És cert que havia sumat 10 gols i 12 assistències el primer any; i 10 gols, 13 assistències el segon. Del millor que teníem a dalt en temps de sequera i desnutrició. Però ni els seus números ni el seu futbol justificaven que s’emprenyés com una mona a cada canvi.

Només ho podíem explicar des de la tara mental, i a això anem.

Se n’ha parlat poc, sense dubte per catalana vergonya, d’aquest assumpte. Resulta que Raphinha de tant en tant sent la pulsió de fotre’s de genolls i tirar milles Ho hem dit així de cop, i ens sap greu, que potser queden colpits. Però la cosa és així: el tio fa una promesa a Déu el 2022 i queden ben entesos: si el Leeds se salva de baixar, ell es fot els 100 metres de camp de genolls. I tal qual. Un any més tard, ja a tocar de la Moreneta, es va fer la banda del Camp Nou de genollons per agrair la Lliga de l’1 a 0.

Si com a catalans vam flipar-la, ens ho teníem ben callat.

Tenim aquests fets i convé aproximar què merdes hi tenia al cap, quan protagonitzava aquests excessos. I sí, hi ha la religió i déu i jesus loves me i tota la mandanga bona. Però fixem-nos bé en la mirada de rancúnia forassenyada de l’11 del Barça i potser entendrem que el seu no és un déu de pau i amor, ni del manament del paper a terra. No som gent de pau, no. Aquest xiflat no és cap beat, vol llum, foc, destrucció. Que son pare era un dels membres del mític grup Samba Tri, que era allò dels bongos de quan Ronaldinho cremava les nits barcelonines. Que quanta bogeria deu haver vist, que el va portar a pensar-se que era Rivaldo.

I apa som-hi tots: ara resulta que el tio és Rivaldo.

En algun moment de l’estiu ha participat d’uns experiments científics ultrasecret que van sortir reguleros, Marvel ens ho explicarà aviat. I l’home porta 17 gols i 10 assistències en tres mesos, té una gana de segles i els fa de de xurro, de vaselina, de pepino, arribant i a peu parat. Tot cap adins. Pressiona com un boig psicòpata i si se l’ha de comparar amb Bélingan, ¡Di Stéfano!, ¡Zizú!, doncs sàpiguen vostès que el demagog britànic en porta 6 i 6. Un 27 a 12 la mar de maco, que podem sumar al polvo guapo de la carraca polonesa sobre Bapé (25 a 14) i a com el nostre nen prodigi resisteix davant el quasi Pilota d’Or (18 a 22).

Estem al desembre i ens declarem enfebradíssims amb el nostre Raphinha, imperfecte i ple de mancances en el pla estètic, però en estat de gràcia a major glòria nostra, i boig com una cabra, n’estàvem tips d’escolanets. I quan pensem en aquest sonat, en aquest senyor alienat, ens diverteix enormement una maldat que hem conegut: diu que la plantilla del Barça juga al Fantasy, i saben qui tenia Raphinha? L’han encertat: Raphinha tenia Raphinha i es devia inflar a fer punts i riure de déu i sa mare al vestidor.

Però ai, això va acabar la setmana passada. Diu que algú li va fotre clausulasso a Raphinha i li va fotre el seu Raphinha. Hi havia confusió i dubtes en les fonts consultades, les sospites assenyalaven un malfactor en concret. De 17 anys i amb ortodòncia, però l’extrem no estava confirmat.

Ens agradaria que fos així i seria tot poètic: ningú com ell entén la bogeria del penitent.

You must be logged in to post a comment Login