Potser ens agafa grans

De vegades som massa joves per entendre, i de vegades som massa vells per gaudir. Lleis de vida que ai, just ahir van fer una mica de mal. Segurament perquè hem entès que tenim una edat que potser ens costa commoure’ns. Potser hem perdut innocència i joie de vivre, i potser sospitem de tot, i potser no ens ha sentat bé això de portar dues dècades pagant lloguers i hipoteques. Tenim una edat que potser això no ens fa bé. Una edat que veiem sortir Modric amb aquelles pelleringues i no riem.

El futbol, com l’entenem a can Barça és espectacle, identitat i competitivitat. I el placa-placa, dolenta-dolenta d’ahir a Aràbia, que deu equivaldre a 30 delictes per escàndol públic, ens reconcilia amb tot a l’hora. L’espectacle: sí, el Barça torna a ser l’equip que a un gran li fa 10-15 ocasions de gol clares. Vam atropellar l’Atleti i vam destrossar el Madrid. En molts moments, la humiliació va ser majúscula: Camavinga -45 milions-, Bellingham -rondant els 130 milions-, Chumeny -100 milions més, normalíssim tot- i Fede Valverde –fuá cómo corre nen– són els migcampistes que van patir la barbàrie. Semblaven alevins; cap a la mitja hora de joc, el Mal tenia un 17% de possessió, com el Burgos de quan Tocornal i la Peña Vampiro Balint. Van ser escombrats per Pedri, 25 milions (n’haguéssim pagat 250 però miri, és que no els teníem, que els quartos els necessitàvem per Coutinho i el Dembo), per Casadó, de la casa, i Gavi, també de la casa. La casa, si us pregunta algun merengue, és com La Fábrica però de penya que sap el que és una pilota de futbol.

La identitat: un Barça que juga per tenir la bola, jugar-la ràpid i fer mal al rival. Un equip que et mata en possessions llargues, amb centres a l’olla, amb combinacions, amb bestieses del nen Lamine, amb contracops. Un equip que embogeix com un Gremlin enfarinat quan al davant hi ha els drapets blancs, un equip que davant els atletes rivals posa pausa, amaga la pilota i busca l’espai un cop i un altre, que té tres migcampistes i extrems oberts. Un equip que, si no hi ha expulsions, la cosa acaba en vuit. Vuit txitxarros, i vuit vermelles que veu el Cafucas CF. Un equip que una dècada després torna a omplir el mig camp amb tres tios. Que sabem que quan això passa, gallina de piel, que tremoli l’enemic.

I la competitivitat: sí, el Gran Barça guanya. Guanya com a conseqüència de tot el que fa bé sobre la gespa i com a conseqüència de tenir un model de joc únic amb uns actors inigualables. Cubarsí acabarà tenint estàtues a totes les places majors de Catalunya, que no es dirà Catalunya, es dirà com vulgui Lamine, i Casadó i Gavi es repartiran continents sencers. Raphinha, quin animal anant a l’espai, quina fam de segles sense ensumar proteïna. Un veu l’alineació del Barça i sent llàstima dels rivals. La mateixa llàstima que quan un mira la classificació de la Lliga i es veu sis i cinc punts sota de gent tan inferior. Massa vells, alguns, massa joves, d’altres.

Potser l’endorfinada ens agafa massa grans. O potser ens tornarà a fer nens, com quan Busquets va asseure el Yaya i no ho enteníem, o quan va debutar el tal Pedrito, o com quan encara s’escoltava als bars que Messi no tenia gol. Hem entès que avui som de llarg el millor equip del món, el més divertit, el més apassionant. ¿I qué dise tu DNI? Que no ens volem perdre cap puto partit, i que Canaletes ens espera, però que juguem tan bé, però tant, que Canaletes ens la sua.

You must be logged in to post a comment Login