Ningú recordarà els perdedors

«Laski vio un rostro lleno de rabia y sin embargo triunfante, el dios del tiempo y de los hombres«

El nadador en el mar secreto, W. Kotzwinkle

El futbol és un Lego monumental amb dos tipus de fitxes: mentides i il·lusions. A un raconet de la megaconstrucció, en blau i negre, s’hi llegeix en lletra gòtica «ningú recordarà els perdedors».

Com dèiem, mentida. Quin equip de llegenda, quina fe, quina manera d’aixecar-se, quin futbol. Txesni; Eric, Cubarsí, Íñigo, Gerard Martín; Fraudie, Pedri, Olmo; Lamine, Ferran, Raphinha. Si hi ha justícia, tindran més pòsters que la majoria de campions; la seva història mereix ser recordada, i d’ells n’aprendrem molt més. Txesni; Eric, Cubarsí, Íñigo, Gerard Martín; Fraudie, Pedri, Olmo; Lamine, Ferran, Raphinha. Tal qual passen al nostre santoral: ho van merèixer tot i increïblement es van quedar en el no- res.

No seria el primer cop: malgrat la immensa trola que només es recorda els guanyadors, la gent de bé sap qui eren els de les llàgrimes de Sevilla, els de la debacle d’Atenes, i els de la nit del Tamudazo, els que van patir les mil desgràcies contra el Chelsea el 2012, en una maledicció a l’alçada d’aquesta del 2025. Recordem els jugadors, els abracem; en un univers paral·lel, menys imperfecte, guanyaven, reien, aixecaven una copa.

Tant hi fa, mentida, tot mentida.

En una nit com aquesta vostès es pregunten què en podem treure de bo, d’aquesta desgràcia bíblica. Res, és tot cendra i desesperació. Són dos semis en deu anys, sabem el que costa. Contra el Liverpool, 2019, nosaltres et maleïm, Dembélé del dimoni, nosaltres coneixem la teva naturalesa infecta, era el gloriós i últim vaixell del faraó que no va aconseguir arribar a port. La tragèdia de Milà és una cosa molt més dolorosa, un dolor atàvic, l’adeu a una vida que començava, un optimist carregat de nens que descansa al fons del mar. T’estimo tant, Rocamadour, bebè Rocamadour, cavall de joguina.

En aquest dia de dol no és l’àrbitre el que ens fa clamar contra aquest esport miserable, que res no mereix. És la inconcebible quantitat de fortuna, les tones de pura potra, que es va alinear amb l’Inter, a l’anada, a la tornada. Per què? Van tenir més convicció els italians? No. El nostre és un equip immortal, que pujaria el K-2 a peu coix. Més futbol, més xuts, més ocasions. I germanor. I fe. Tremendos, commovedors.

Hi ha una veritat última en el futbol, món infame, món de mentides: els designis dels déus són incomprensibles. Els déus del futbol ens han deixat en la merda, desmanegats, ninos mutilats a l’abocador.

Vostès busquen consol i els agrada pensar que l’any vinent hi tornarem i guanyarem. Però és que aquí hi ha uns cossos, cossos joves i sense vida, que mereixen un silenci. Del Meazza no en surt res de bo. El no res, pou de dolor.

Però tot això també és mentida. D’aquí cap allà podem construir universos amb les peces de la il·lusió, al tanto no les trepitgessis.

Aquest vestidor ultraculer i meravellós que tenim té des d’ahir un verí, una mala llet i uns baixos instints que tindrà per sempre més quatre nits a l’any.

En aquesta església ja mai més acceptarem sense violència l’afirmació que Araujo és millor que Eric. Quin jugador, quina meravella. Ja podem passar a la fase cos, pedra, riu Llobregat, uita com baixa.

La nostra cèl·lula zero, la que diu que som el millor equip del món, el més divertit, el més estimat, ha reviscolat, com no l’havíem vist en una dècada. Estimem la pilota i el planeta futbol ens estima a nosaltres. Què més volem? ¿De què anava la vida?

I és cert que no comprenem massa bé com es comporten els déus, pero el sacrifici funerari amb la nostra sang, l’holocaust que els vam brindar ahir, això serà recordat. En un incert lloc, en un tenebrós racó on només hi ha crueltat i caprici, el Barça va deixar ahir un encàrrec. Això tornarà.

I hi ha una última cosa. Lamine no és un adolescent amb talent i descarat, ni un talent generacional, ni una explosió com Neymar. Lamine és més aviat Jordan, Federer i Merckx. Lamine és Ali. Lamine és Messi. Ningú recordarà el perdedor. No ho farem perquè preferirem recordar Lamine en tota la glòria de la derrota.

You must be logged in to post a comment Login