La primera vegada

«No estic segur de per què ho vaig fer el que vaig fer però crec que volia saber si seria capaç de sortir-me’n mitjançant un acte de voluntat».

Chigurh, pesta bubònica, assassí psicòpata, s’ho pregunta a No és país per a vells. En aquests dies que estem tovets, en aquesta primavera vibrant hi hem pensat per culpa d’una hierofania que hem viscut al minut 23 i 42 segons de l’anada de les semifinals de Champions.

Al marcador, 0-2, la cagada més gran de la temporada. Lamine Yamal, 17 anys, rep en un control que li queda llarg i rebota en Koundé, que no se sap molt bé què hi fot allà. També s’enreda amb un armari empotrat de l’Inter que li discuteix la pilota. La jugada s’ha embrutat i queda d’esquenes a la porteria i a 40 metres del gol.

Passa aleshores.

Han passat cinc segons, estem en el 23 amb 48, quan Thuram es resigna i deixa que Lamine encari porteria. Al davant seu, dos pivots defensius i tres defenses, a més del porter. Encara el primer, que li deixa la seva esquerra perquè sap que des de la dreta podrà carregar la cama. Lamine finta enfora per anar endins. La primera passa del canvi de ritme és devastadora, un menys. Entra a l’àrea, el perill no hauria de ser imminent. Bastoni l’espera, un central que és una glòria del futbol italià. Ben perfilat, braços enrere, aquí no hi haurà cap penal.

Lamine no té ni cos ni pilota alineats per xutar a porteria i menys amb l’esquerra i menys amb l’interior; aleshores ho fa: desencaixa el seu cos de titella infernal i amb un escorç al·lucinant carrega la cama esquerra amb la paràbola de la mort. En el moment de l’impacte està exactament entre cinc rivals, més Olmo. I sí, també hi ha un porter, que no mourà una cella.

La pilota vola, és un golàs. Xutar d’aquesta manera, Ronaldinho al Chelsea, poc més. Però l’acte de voluntat. L’acte de voluntat, l’acte de voluntat és el de Déu, el del hombre perro, el de l’androïde de les semifinals europees, de qui portava la paraula de Déu al món.

Vam aprendre, amb la Bèstia, que ser el més gran no és una qüestió d’aixecar metalls ni de sumar guarismes. És la facultat sobrenatural de fer gestes impossibles en el moment precís, clic, en què decideixes que allò és necessari. Est muss sein, gol.

No sabem què serà d’aquesta semifinal. Sí sabem que la recordarem per sempre aquesta nit com la primera en què Lamine ens va explicar que ell també ho tenia.

You must be logged in to post a comment Login