Les notes (I). L’any que vam jugar amb deu

Aquesta entrada es podria haver titulat El cojo, el feo y el malo i vostès comprendran que, expcepcionalment, la porteria de la nostra centenària cosa mengi enguany a part. En una temporada feliç, d’emocions i brams i placa-placa al Mal, convé recordar que hem assolit aquest cim amb tres tones de formigó a la tote bag:

• La cosa de Montjuïc, puta merda de lloc, glòria als herois
• La ruïna econòmica, no ens consta que Sandromeu hagi aparegut ja pel Gulag
• Porters infames, oh, al tanto polèmica

De veritat que som molt escola Guardiola «aquí hi hem arribat tots junts», però és lamentable, penós, el nivell exhibit pels nostres porters. Ara que comença el mercato, que a casa nostra vol dir veure com La Banda es gasta 1.000 quilos i nosaltres, l’equip més setsi de la galàxia, agonitzem per inscriure qualsevol tio, ens fa feliços i ens recomforta veure que arriba un porter que atura alguna cosa.

Ter Statuen. 4. Egòlatra. L’any que més vergonya aliena hem passat amb els nostres capitans comença per la figura de l’amic Chewbacca. No havia acabat setembre, que ja l’havíem perdut per a la causa. Fins a aquell moment ens havia quedat clar que no el teníem al seu nivell de supercrack, el que va mostrar en la seva primera etapa, coronat en aquella mítica 2015 que li dona dret a plat a taula de qualsevol català fins al dia de la seva mort; un nivell sideral que va recuperar en la 2022-2023, l’any de la Lliga de l’1-0. Era setembre i ja vèiem que si ens arribaven, allò era gol.

Però si Ter Statuen ens ha caigut a terra, després d’haver-li perdonat el seu rapte calbofòb, és per la seva actitud de merda reclamant la titularitat després de vuit mesos lesionat en el moment més delicat de la temporada. Un capità, eh, parlem d’un capità. Que feliçment hem vist com el poder del vestidor es desplaçava cap a la civilització i allà hi mana aquest nucli d’Íñigos, Pedris, Ferrans i Erics. Allò és el core, i si el capità no hi és, no és per la lesió.

Ter Stegen, heroi de Roma 2015, marxarà en un any que l’únic que ha fet bé és muntar tremendo campanyote victimista i intimidar el món del periodisme. Marxarà, quin greu dir-ho, que ens posa calentíssims un porter de Sallent que no és internacional.

Iñaki Pena. 4. Transparent. Els demagogs ja ho tenim, això, i ja em perdonaran PERÒ ÉS QUE ME’L VAI TROBAR AL CORTINGLÉS I NO EL CONEIXIA DINGÚ, NO EL MIRAVA DINGÚ, NO LI DEMANAVA FOTOS, AUTÒGRAFS, PETONS A LA BOCA DINGÚ. Tot un porter del Barça, on anem a parar.

El noi ha tingut partits, com aquella meravella de 0-4 al Bernabéu on entre ell i el línier van enviar Mbappé a urgències psiquiàtriques. Però és que era realment invisible, de no aturar-ne una, de no veure’n una, i tot amb aquell tarannà nerd, que mira que costa veure tios en aquest vestidor que no ho passin bé. Desitgem llarga i exitosa carrera a aquest català del sud, li desitgem també que faci amics, que aprengui a cridar i que algun dia aconsegueixi transmetre a centrals i afició la seguretat que mai va poder donar als 110 milions de culers amb cardiopatia que l’hem patit durant aquest parell de temporades.

Txèsni. 6. Enfisema. L’alegria que no sigui càncer de pulmó i tot quedi en enfisema. Amb aquest amic polonès, terra de xiflats, hem viscut sis mesos de vertigen. Queda als pòsters i queda en el record. Però aquí, amics, som vinguts a fer una mica de justícia i a preguntar-nos a) si de veritat no podia aturar una mica més i b) si de veritat era tan divertit i carismàtic el que feia.

Perquè si et pares a pensar, que estigués jubilat a Marbella i que foti aquella nàpia de Fofito i aquells ulls de migdiada còsmica no fa tanta gràcia. Seria una mica humor Arévalo no? QUÉ MÁQUINA TXESNI SE HA ENCENDIDO UN PURO! BRUTAL TXESNI MIRA CÓMO CELEBRA EL GOL [no feia res] INCREÍBLE TXESNI LLEVA UN GORRO! TRITÓN TXESNI QUE LE HA TIRADO EL HUMO EN LA CARA A NO SÉ QUIÉN!

Una mica el mateix podem dir del seu rendiment. En cinc mesos ens ha donat una nit de porter de primer nivell, la de Lisboa. Però un no sap recordar aturades massa impressionants en el transcendetal 4-3 al Madrid, o en el 6-7 contra l’Inter, que cada puto cop que xutaven allò era gol, o en la final de Copa amb el Mal.

Potser ens l’hem estimat tant perquè teníem el llindar molt baix, o potser senzillament és que com a mínim no era càncer.

Li desitgem tota la sort com a suplent, donant escalf psicosocial a l’altre tronc polac i mirant de mantenir els ulls oberts durant els partits de Copa que li toquin.

You must be logged in to post a comment Login