Les notes (III). L’obra de Pedri

Que un equip amb el vertigen de la flickineta no hagi estat un puto manicomi és mèrit del migcamp. La pedra de toc dels millors Barça de sempre s’ha gestat a la medul·lar i la 2024-25 no ha estat menys, amb la catedral al bon futbol que ha erigit un tal Pedri. 

La vida en blaugrana sempre et sorprèn i quan penses que mai més veuràs una cosa que s’apropi a Xavi o Iniesta, apareix un canari amb cara d’actor porno i obra el miracle. El plaer sostingut de veure’l sobre el camp és segurament la fórmula més genuïna de ser culer. Tots els equips tenen un extrem que aixeca ‘oooohs’, totes les aficions criden embogides un gol. Però només al Barça hi ha Pedris que et fan gaudir de com trepitja la gespa, amb tots aquells secrets del slow cook. 

Però atenció: una de les millors notícies d’aquest Barça és que hem gaudit com pirates però increïblement veiem molt de marge de millora. Al mig del camp també. 

Fraudie. 5. Mnyé. El nen subnormal que ho trenca tot no ha trencat res avui i és possible que es giri a la taula dels grans esperant un aplaudiment. ¿T’aplaudirem, nen subnormal? NOT IN MY BACKYARD, LLARGO D’AQUÍ. És increïble la campanya d’eufòria que s’ha desencadenat al voltant de De Jong després de mostrar una certa solidesa i d’evitar les cagades catastròfiques en defensa. Però amic Fraudie, el nostre problema amb tu és que no has estat mai decisiu, que no entens el joc, que mai has entès que és la pilota la que ha de córrer. Ja fa sis temporades que t’aguantem la turra, i resulta que som un club pobre i ens estàs atracant tremendament gràcies a la cleptòmana incompetència de Sandromeu.

Quan el 2019 va arribar aquest noi amb pinta de votant de partit austríac d’extrema dreta se’ns va parlar de «fitxatge estratègic». A dia d’avui mai, ni un sol cop, li hem vist canviar la dinàmica de l’equip. Això, sent mig centre, és un fracàs sonat. I sí, necessito somiar i necessito creure que aquest serà per fi l’estiu en què diem adeu, i no cal que tornis, perquè algú ha de caure per fer espai salarial. [Per cert, vostès necessiten saber que el bo d’en Fraudie aquest any s’ha dignat fer dues assistències, sembla impossible, oi. I dos golets. Més de 20 milions de sou].

Casadó. 8. Despertaferro. Donem per segur que vostès ja han plorat de riure amb el vallista que guanya una cursa amb el pito fora. Impossible no veure el vídeo sense pensar en Marc Casadó, el mateix que plorava després de l’atracament al Barça Atlètic a Màlaga el juny del 2024, el mateix de les exhibicions al Bernabéu o contra el Bayern, en un inici de temporada estratosfèric.  

Que bé els baixets, els centres de gravetat ínfims, que empaiten rivals embogits però que increïblement no perden la posició i saben què fer d’una pilota. Aquest home, el que es va personar a Canaletes per celebrar la Lliga, té un racó al nostre cor i només esperem que torni a ser un habitual a l’onze. I seu és el mèrit de deixar-nos la millor assistència de l’any, una passada que, no cal dir-ho, De Tronk no pot ni somiar.

Marc Bernal. S/C. Busquetià. No volem posar-nos nerviosos, no volem pressionar un altre crio, però el que li vam veure a Mestalla i al camp del Rayo és de riure fluix, de dale bro, que ho hem tornat a fer. Déu vulgui que els seus cartílags i lligaments i vísceres i carns d’olles tornin a ser compatibles amb l’esport. Si és així, fa pinta que hem clonat un Busquets, una cosa demencial. Però no correm: calma i molta ingestió de placenta d’euga salvatge. 

Olminecki. 6. Irregular. El millor onze d’aquest Barça per al record ha tingut aquest noi de Terrassa i estiuejant de Torredembarra en una posició reservada als cracks mundials. ¿I què tal? Doncs desigual tot plegat. Olmo té una qualitat en espais reduïts que només iguala Pedri. Els seus girs i controls orientats són pur caviar. I parlem, per suposat, del segon millor xutador de l’equip, només després de la bèstia embogida que és Raphinha. Però els seus 39 partits, 12 gols i 7 assistències estan per sota del que esperàvem. Especialment si tenim en compte aquella fatídica pèrdua a Milà, el seu nivell en l’eliminatòria de semis i els partits clau contra el Madrid. D’Olmo, amb el talent brutal que té, hem d’esperar que el que li va fer al Betis com a fals 9 a la Copa sigui una dinàmica, i no una excepció. Això, i si no fos molt demanar, que no es lesioni amb cada canvi de lluna. 

Fermín. 8. Ídol. Si estem tan in love d’aquest equip és per gent com Fermín. Ens l’estimem tant, tantíssim, que li perdonem les seves celebracions de gol quartelàries. Tota la mala sort que va tenir de cara a porta a l’inici de temporada va anar canviant amb els mesos, per fer un final de Lliga apoteòsic. Un altre mestre del control orientat i del canvi de ritme, ens deixa a la 24-25 el pòster històric de l’atracament en el partit decisiu contra el Madrid, amb un gol demencialment anul·lat que era el de la seva vida just el dia que feia 22 anys. Tanca l’any amb 8 gols, 10 assistències, i l’interès de mitja Europa, Déu no ho vulgui.  

Pedri. 10. Símbol. Lamine ha de guanyar la Pilota d’Or però si hi ha un futbolista millor que Lamine al món, aquest és Pedri. La seva temporada ha estat de cànon, allargant el que semblava un pic de forma durant 59 partits i 4.646 minuts de plaer futbolístic, amb una regularitat absolutament androide. Flick ha descobert que a Pedri no li va bé descansar i ho juga tot, i juga sempre, i a cada acció fa allò de xiuxiuejar a l’orella dels rivals, de les aficions, «sóc Pedri, som el Barça, esteu tots a la merda». Tanca l’any amb 6 gols i 8 assistències, en una d’aquelles mentides dels números que ens reconforten i ens recorden l’estricta dieta que seguia Iniesta. Esperem de tot cor que entri com a capità l’any vinent (mai hem tingut una colla de tios amb braçalet que foti tanta vergonya) i que en algun moment se’ns expliqui què va fer i a què es va dedicar exactament aquesta estrella mundial durant la 2023-24.  

Pablo Torre. S/C. Extingit. La malaurada trajectòria de Pablo Torre al Barça és una crua història del darwinisme. Si se n’ha de ser de bo per ser el millor jugador de la teva ciutat. Si has de ser bo perquè et fitxi el Barça per al primer equip sent tan jove. I per després anar al Girona en la millor temporada de la seva història. I si has de ser bo per tenir un promig d’un gol o assistència cada 60 minuts. Però el cert és que amb tot això, Pablo Torre és suplentíssim i venint el que bo, amb els cosins a la recambra, potser és hora de fer caixa amb l’amic. 

Gavri. 4. Gattusenc. Mai hem de ser durs amb els futbolistes que tornen de lesió, però l’any de Gavi és una decepció darrere l’altra. La seva afició a xocar com un búfal té poc a veure amb el futbol, i menys encara amb el futbol de can Barça. És tan jove i tan bo quan es dedica a jugar que ho pot entendre; esperem que ben aviat ens tregui del cap l’esfereïdor record d’aquell frau de la casa anomenat Gabri García de la Torre que ens vam menjar 25 temporades sense treure’n cap mil·ligram de res que s’apropés al que ha de ser un migcampista a Can Barça. Tanca l’any amb tres gols i tres assistències, i sí, els confesso que ho hem consultat: a can Transfermarkt: diu que 60 milions d’euros.   

You must be logged in to post a comment Login