Les notes (i IV): Tan pocs, tan bons

Torna la proteïna, l’afartamenta, tornen els hidrats a tot hora, i molt de sucre me cagon déu tot, visca Catalunya, amunt els kalashnikovs! Quan tot un equip juga alegre i mirant a la porteria rival, la davantera és una festa, can seixanta, disbauxa i bon humor. 

Però és ara que hem de recordar que aquest equipàs que ens ha fet feliços és profundament imperfecte. Hem completat un any per al record amb una unitat de davanter creatiu i amb una altra unitat de davanter digne del primer nivell mundial i una última unitat de suplent digne d’equip campió. Claríssima zona de reforç per a l’amic Deco, que va tontejar amb Nico, que des de fa mesos ho tenia fet amb Luis Díaz i que es conformarà, sembla, amb Rashford. 

S’imaginen poder portar una estrella a l’extrem esquerra? Seria fantasia: de cop, dos jugadors amb regat, de cop, dues bandes en l’atac estàtic, de cop, la possibilitat d’asseure la carraca polonesa i jugar amb Olmo o Raphinha de fals nou. 

Però és estiu, moment de l’any en què deixem de ser el Gran Barça, millor equip del planeta, i esdevenim el Calamity United, l’equip sense casa, sense 1:1, sense sostre i sense crèdit. Preguem perquè Rasford no sigui un Joao Felix vigorós, preguem perquè deixi de ser el jugador franquícia d’equips que creuen que poden guanyar la Champions i en realitat tenen la talla exacta d’un quart-finalista d’Europalí. 

Però no patim, no ens enfadem. En quatre dies torna la Ciutat de l’Alegria, amb Raphinha de Catunya i Lamine Yamal del nostre cor; veurem si, aquest cop, tenen companyia.

Lamine. 10. Il·luminat. Ha nascut un minyonet / ros i blanquet, ros i blanquet, / fill de la Verge Maria, és nat en una establia. Lamine Yamal far de Catalunya, que no et podem estimar més. La temporada de megaestrella de Lamine s’ha construït de regats, de canvis de ritme, de fantasia, ruletes, elàstiques, passades amb l’exterior, golassos. La temporada de Lamine era la del millor jugador d’un Barça enorme fins que va arribar la semifinal contra l’Inter i va decidir transcendir i dir-nos que no, que ell vol mirar-se amb els grans de sempre, que hi ha gens de Michael Jordan en el seu cos de titella desmanegada. 

Lamine, responsable junt amb Pedri de tot un any de comptar els minuts i segons per al proper partit, hereu del millor Barça, que el veus i recordes Neymar, el veus i t’infles i saps que ets el bressol de Messi, sempre nostre, per sempre nostre. Lamine, golassos i repassos al Madrid a cada ocasió, Lamine, amb golàs a Cornellà per tancar la Lliga. Lamine, 18 gols, 25 assistències i tot el pes del desequilibri ofensiu de l’equip més divertit del planeta. 

I sí, ens consta, no sembla que el noi tingui un entorn exemplar, ni que prengui les millors decisions. No encaixaria a l’escolania de Montserrat ni amb tot allò tan convergent que dèiem d’Iniesta, la paciència i la manca de tatus. Però què volen que els digui: parlem d’un geni i no hem d’anar als semidéus amb el llibrot del codi civil medieval de la catalana terra. Després d’un estiu de bogeria i bon humor, Catalunya el veu ja mort i enterrat. ¿Segur? Potser res millor que visitar Neymar per saber quins camins t’allunyen de la senda de Messi. Lamine de Catalunya, que dones sentit a la nostra vida, i quina ràbia fas a Mòrdor, abrigadets, abrigadets / amb la pell i la samarra / mengen ous i botifarra.

Lewandowski. 5. Cringe. Sentiu aquell silenci de la missa a l’abadia de Montserrat, l’hòstia al cel? És el nostre monumental menyspreu per a l’home dels 42 gols. Escolteu aquest no-res de les 3.30 del matí a l’oficina en una nit de dissabte a 31 graus, més enllà del bronzit de la màquina de begudes? Sí, és la indeferència pels numerets que ha acumulat la carraca polonesa en el seu tercer any a can Barça. Abraceu-vos, germans, perquè no serà l’últim, i ens tocarà seguir passant vergonya amb aquest atrasso, aquest atemptat al nostre criteri estètic i a la nostra retina educada en les millors universitats. Aquest cavernícola, voluntat de servei i masoquisme, s’ha empassat el video dels 42 gols d’aquesta estafa centreeuropea, que bo, que just i necessari veure’l arraconat i lluny del pantocràtor de l’equip. Són 14 minuts de CRINGE, de lletjor, d’oportunisme, rebots, de penals, d’assistències involuntàries d’Araujo, de xuts sota pals i JulioSalinisme de primer ordre; inclouen la xilena més lletja mai vista, la volea més horrorosa mai perpetrada. Hi ha tres excepcions, sí: el gol al Bernabéu, el «melón» del Wanda i el xixarro al Real de Bilbao, però el conjunt és una galeria dels horrors impròpia del club d’Eto’o i Suárez, i ja no els dic de Romário i Messi. El Robert, no ens enganya, perquè no combina, no dribla i a sobre és un CRETÍ. Seu és el mèrit d’endur-se la pitjor nota, un aprovat immerescut, de la història dels davanters amb 42 gols. 

Pau Víctor. S/C. Inscrit. Tota una vida reptant per arribar al primer equip del Barça i només el recordarem per l’agonia de la inscripció i un horrend, però horrend, gol a Osasuna, que la bimba va botar dos cops abans d’entrar. Aquest noi d’esguard de postguerra ens recorda una mica Gerard Moreno i una altra mica el bonot d’Euphoria, disculpin la dada absurda, és que li estem buscant futur, perquè aquí, miau. 

Ferran. 8. Aspirant. Si hi ha meritocràcia, seu seria el nou del Barça l’any vinent. Continuaríem tenint-hi un senyor sense màgia i sense regat, però aquest almenys pressiona, hi fot ganes i transmet alguna cosa a la graderia i als companys. Acaba l’any amb 19 gols i set assistències, poca broma, en només 1.921 minuts, un algo cada 73 minuts. A l’hora de valorar el seu rendiment convé recordar que forma part del nucli dur d’un vestidor guanyador, simpàtic i que no dubte a fer un Bicing per anar a visitar-lo, en una de les imatges de l’any. 

Raphinha. 9,5. Ignició. Ha estat en la històrica 24-25 quan hem entès els dos anys de terrible mala folla de Raphinha entre nosaltres. Dos anys de mirades enverinades, d’insults a la banqueta, de raptes d’odi cada quinze minuts. Ara ha sortit tot: Raphinha sabia que ell era una puta estrella. I això, una puta estrella sense regat, ha estat aquesta temporada. Si l’equip ha volat com ha volat i ha corregut tot follat ha estat en gran part gràcies a la seva generositat per anar a l’espai, una obvietat del fungol de sempre que cada cop costa més trobar. Si a això li sumem la condició indiscutida de ser el millor xutador de l’equip i una ambició de Napoleó enfarlopat ens surt el consabut pepinasso: 34 gols, no és broma, i 25 assistències, tampoc no ho és. Que no volem dir el que no volem dir però el millor Ronnie, 2005-2006, 26 gols i 24 assistències. Que no ens equivoquem, però el millor Neymar, 2015-16, 31 gols i 23 passades de gol.

Per molts anys d’odi i rancúnia, i tant de bo com a fals nou, a l’heroi de Lisboa, en un dels grans crits de la temporada. 

Ansu. S/C. Depressiu. Corria el minut 74 d’un Barça-Sevilla quan Ansu va deixar la seva única aportació estadística en la gloriosa 2024-25 amb una segada a un tal Carmona castigada amb groga. Quin greu, quin mal al cor i als ulls, haver assistit als tristíssims 298 minuts en 11 partits que s’ha marcat qui havia de ser, qui era el nostre 10. Zero gols, zero assistències, i tant ens l’estimàvem, que zero retrets. Tota la sort, i que poc hi creiem. 

You must be logged in to post a comment Login