Les notes (II). Fundació Marquès de Sade

Les meravelles d’aquesta 24-25 no haurien estat possibles sense aquesta la nostra defensa, quant de plaer, quant de patiment, al Marquès de Sade li agrada això. Com és la vida. Anys i panys veient equiparros històrics, i ha hagut de venir un alemanot amb mobilitat reduïda a recordar-nos que aquí posem la defensa al mig camp, pressionem com gossos i resem tot el que sabem.

Veure els rivals caure una i cent vegades en bursai ha estat una de les grans diversions de la temporada, starring aquella nit al Bernabéu on els uruk-hais van celebrar 28 gols, tots anul·lats en segona instància. Que també hem d’admetre que potser sense videoarbitratge hauríem encaixat el triple de gols, des d’aquí una abraçada afectuosa als culers que s’enfrontaven al Real Madrid de España y de Dios en temps que no hi havia ni televisió. (Per si s’ho pregunten: aquest any, en Lliga, 39 goles encaixats, l’horripilant temporada passada en vam encaixar 44, i en la Lliga de l’1-0, només 20).

Cal destacar, en un any meravellós, la dupla històrica que han format Koebarsí i Íñigo. Ja són absolutament dos clàssics, com Romário i Stoichkov, com Xavi i Iniesta, quina meravella, quina química, quina sapiència. De fet, un no recorda un Barça on no tinguessis permanents ganes d’assassinar amb molt de dolor i terrible esquitxada algun dels subnormals que habitualment tenim de centrals. L’excepció, amics, un nen de 17 per a 18 i un bonot tronkolari: tots dos saben què és una pilota, tots dos ens recordaven a cada moment que això és el Barça i no qualsevol puta merda d’equip on pot jugar un Mascherano de la vida a destrossar-te la retina.

Koundé. 9. Heroic. Koundé ha tancat un any magnífic, un any on ha mantingut els nivells de concentració per sobre dels d’un nen de 12 anys amb TDAH que acaba de descobrir l’autogestió genital: exacte, per sobre dels seus nivells de la 2023-2024. Balaídos a part, costa recordar un partit on Koundé decidís enfonsar-nos.

Sobradíssim en defensa, el nostre Joules del nostre cor ha atacat amb encert i ha gaudit de l’experiència de tenir un Lamine en estat de gràcia a la seva banda. Potser això explica uns guarismes d’altres temps, quatre gols, vuit assistències, ja els voldria De Jong.

Però si Koundé s’ha guanyat un lloc al nostre cor enguany és per la fam que ha mostrat al llarg de la temporada, la voracitat del boig que surt a fer footing als carrers de Nova York, que va a córrer per Sitges després d’entrenar, que no fa prou deport, el noi, i ha de cremar. Si s’ha guanyat un lloc al nostre cor és per la jubilació anticipada que li va donar a Modric en la final de Copa, en plena pròrroga, per regalar-nos un dels orgasmes de la nostra vida. ¿Saben per què vam guanyar aquella final? Perquè a tot el Madrid no hi ha ni un tio que tingui la meitat d’ànsia de guanyar que el nostre Coco Chanel preferit.

Tant de bo puguéssim assegurar que segur, segur, segur que continuarà amb nosaltres. Però ai, la vida dels pobres és així, gràcies Sandromeu, i no les podem tenir totes al 100% amb aquest Belletti retorradet.

Eric Garcia. 8. Ressuscitat. El Madrid fa Asencios i el Barça fa Erics, i el món és un lloc meravellós i el cosmos resta en equilibri. Quin any, quin goig, quina meravella veure Eric Garcia aixecar-se des de la banqueta i acabar convertit en un futbolista absolutament clau com a lateral dret, amb gols a Milà, al Mal, actuacions estel·lars, canyos a Vinicius. Quina manera de jugar, d’entendre el joc, de tocar-la, de saltar línies de pressió. Això de la Masia és el xollo més gran del món, el Hogwarths del planeta futbol, però no per Lamine, sinó per Eric. Espectacular futbolista, i quines ganes d’abraçar-lo per parlar-li del seu segon gol a Milà, que hi pensem i tornem al nostre cau de dolor i desesperació. Tanca l’any amb cinc dianes i tres assistències.

Héctor Fort. 5. Nostro. Hi va haver un moment que pensàvem que ojo aquest tio, ojo que és boníssim. Aquells dies, no cal dir-ho, queden molt lluny. Que no hagi fet ombra a Koundé entra dins la normalitat, però que no hagi ensenyat absolutament res quan ha jugat, ja no tant.

Això sí, l’Héctor ens ha fet feliços tot l’any, perquè tota l’estona ens feia pensar que érem nosaltres que havíem arribat al primer equip del Barça. T’ho imagines, Josep Ramon? Faries exactament el mateix, i content i feliç que estaries, i bon nano. I hi ha aquelles imatges del pobre nen patint a la final de copa, agenollat en un córner, i dius sí, collons, quina meravella la Masia.

Koebarsí. 9,5. Magistral. Del que ha fet Cubarsí aquest any no hi ha precedents. Deia Casadó que és més difícil jugar de central que d’extrem i que potser té més mèrit això seu que les bestieses de Lamine, i té raó. Ens omple el cor veure aquest tio fent la línea del fora de joc, i engañar davanters colant pilotes boníssimes als nostres davanters i volants, i anticipant. ¿Ho ha fet tot perfecte, el net de Catalunya? No, hi ha un penal a Lautaro, que ja havia fet a Lisboa, hi ha un punt de potència no assolit, o de prudència quan cal, que el situarà ja en una esfera desconeguda: l’escena del millor central que hàgim vist de blaugrana. Aquesta temporada estratosférica la tanca amb 56 partits, un gol, quatre assistències, ja les voldria el frau de la clenxa. I ens deixa també l’origen del que potser és el nostre gol preferit de l’any, perquè va anar de Koebarsí, Pedri, Lamine, i més Pedri.

Christensen. s/c. Malaguanyat. Quina paraula espantosa, que evoca la mort prematura, la desgràcia última. No se’ns acut res més addient per explicar l’abrupte final que espera aquest profesional digne, un central que no es feia insultar i que encara el seu adeu del millor equip del planeta, del més setsi, del més divertit.

Perquè ai, amics, abracem-nos, abraceu-vo, que toca plorar. Diu que l’oncle Hansi no és perfecte, diu que el Flick ha decidit que Araujo no fotrà el camp, que té coses que li agraden molt, i que qui sobra allà al darrere, abraceu-vos, és Christensen. Malaguanyat. Li desitgem tota la sort, la mereix tota.

Araujo. 0. Genocida d’il·lusions. Hi ha a Gràcia un cuiner argentí, dement d’això nostre del Barça, que dos dies després de la tragèdia de Milà, de bon matí i amb la seva filla de deu anys present, cridava, bramava en ple carrer, envoltat de mamicol·les ¡¡¡NOS TOCÓ AL ÚNICO URUGUASHO DESHUEVADO DEL MUNDOOOO!!!

Tenia tota la raó. Deshuevado i analfabet. Deshuevado i patós. Deshuevado i barçòfob. Sembla increíble que un sol pavo ens hagi costat dues eliminacions de Champions en dues primaveres meravelloses i que hagi de continuar al club com si res no hagués passat. I pensem que al gener el teníem pràcticament col·locat a la Juve i de veritat que ens arrencaríem els globus ocul·lars.

Araujo és una malaltia de l’ànima, un no saber jugar a futbol, peus com bolardos de formigó, cap poesia, cap intenció. Enguany, ni l’heroisme d’algun gol inesperat, el no res. I el pitjor és que ens coneixem, sabem de la fondària del nostre cor negre, sabem que mai no hi haurà perdó. Si Araujo entengués res d’això, demanaria ell mateix fotre el camp. Aquí, ja ens sap greu, mai será perdonat.

Íñigo Martínez. 9,5. Titànic. En un equip de nens, està bé una mica de demagògia, de crit, de mira quin tatu, quina barba, ja sé que estic tot bonot, porta cap aquí l’estelada que farem un pòster guapo. La temporada d’Íñigo està a l’alçada del que esperàvem quan va venir, tros de central, criteri, trencar línies des de l’esquerra, concentració, carácter i gols a l’àrea rival. Per fer més porno la cosa, convé recordar que l’afició del Real de Bilbao va riure embogidament del pobre Íñigo quan van guanyar la Copa del Rei sense ell. Ja ens sap greu però aquest tio, aquest jugadoràs, 46 partits, tres gols, sis assistències, ja els voldria Fraudie, no mereixia altra cosa que ser central indiscutible de l’equip més divertit de tot el planeta.

Balde. 4. Barjuanitzat. Tot l’estiu que veiem les vacances de Lamine i Catalunya intensifies dins nostre. Ai que se’ns espatlla. Ai que està fent ara el que Messi va descubrir quan tenia 23 anys, tres Champions i tres Pilotes d’Or. Ai que ha anat amb el Neymar i ens portarà un sac de venèries. I sí, tots patint per la imminent caiguda de la nostra nova bèstia i aquí xiulant amb l’escandalós enfonsament de Balde. El nostre defensa corrector, l’home que podía haver evitat la barbàrie de Dumfries, el jugador més ràpid de l’equip, ha perpetrat un any de rotund suspens. Un tio amb aquell cos, amb aquelles condicions absolutament demencials, que sense jugar a res ha acabat l’any amb un gol i deu assistències, ja ho voldria De Tronk. Resem perquè estigui a temps de tornar, d’allunyar-se de la més horrible maledicció dels laterals esquerres, de la nefasta síndrome de Sergi Barjuan.

Gerard Martín. 7. Estimat. La Catalunya melindra, la Catalunya que només deixem sortir amb el Barça, ens mostra aquest nen a l’estadi amb la cara pintada de blau-grana, que si l’avi, que si el germà. Gerard Martín ha passat de ser el recanvi a les empanades tremendes de Balde a un recurs brutal, que va quallar una actuació absolutament heroica a la gran batalla de Milà, amb dues assistències i patint la falteta que va precedir la tragedia del 3-3. Si allò li passa a Digne, el seu cos surant al Llobregat. Però és Gerard Martín, més culer que tu, membre de ple dret de la sagrada orla de la 24-25.

You must be logged in to post a comment Login