La galàxia, volum II

Va ser aquell estiu: tenien Zizú, Figo, Bécan, Ronaldo, el bo. Quanta glòria ens va donar aquella col·lecció de cromos, aquella pastilleta blava del madridisme contra el seu complexe -irresolt, irresoluble- de no tenir un futbolista de llegenda des que Franco li va robar al Barça un tal Di Stéfano.

L’any, recordaran, va començar simpàtic: als 22 dies Camacho va fotre el camp, després que el club li fes saber que Bécan jugava per decret. I quantes alegries el tal Queiroz, fenómeno, crá, en un equip que va guanyar una Supercopa estival i va dinyar tot el dinyable per acabar tercer a la Lliga.

Hi pensem molts, en aquells dies, quan el Barça sortia de la negra nit gaspartista i alineava Luis García i Davids, en aquell temps quan va esclatar la bomba de confeti i diversió anomenada Ronaldinho. Hi pensem ara que mirem enrere al desert de l’era postMessi i cada setmana juga dos cops Lamine. Hi pensem quan mirem pel retrovisor i la flipem amb la BMV a quatre punts.

Ai el Madrid, ai els complexos, ai el no aprendre’n. De sobte han oblidat que l’únic que els fa grans és el fet de ser l’únic gran equip del planeta que no té cap complexe per jugar a una puta merdacom un equip de Regional i enorgullir-se’n via casta, tronío, vamos Real i sobaquera al vent. Que dur saber que ningú t’estima més enllà de la Meseta. I quins records formosos ens porta aquest nou cim de l’horterada.

Mirem-ho un segon:

Bapé, aquell velocista, és clarament el Ronaldo del 2003. Molt ràpid, molts gols, molta claca. Detall: només els pobles precognitius la flipen amb un nou.

Bélingan, el Bécan d’aleshores: frau, demagògia i els amics d’Adidas tocant el tambor fortíssim; un jugador d’octubres que cada dia que passa fa més olor de Chumení.

Endrick, que ja sabem que no pinta res aquí, però no es veia trola tan grossa en la seva admiració per Bobby Charlton des que l’Innombrable deia a 24 hores de personar-se en la Concha Espina que mai deixaria el Barça.

I Vinícius, que és el que de veritat és bo, com en el seu dia ho va ser Zidane. Però ai, petit detall: és el millor de molt llarg i responsable de tot el que ha guanyat la Banda en l’últim trienni, però també el més gran cretí del planeta fúngol.

És tan grotesca la col·lecció de Monstros i Máquinas que hem d’admetre que Florentino ho ha tornat a fer, i després del seu monument a l’Espanya del frau i el totxo del 2003, ara, sense substituir Kroos, però amb Valverde corrent a tota hòstia, vol llegar-nos la seva obra definitiva, el monument kitsch de la seva vida. Aquesta pel·li l’hem vist i acaba en hòstia guapa, termotancs de bilis i estupefacció de la roncerada.

Crispetes, primera fila, som-hi nois.

You must be logged in to post a comment Login