La gangrena mecànica (i VI): Omertà

Voldríem que durés per sempre, però aquesta temporada de joia, de veure el Mal nedant en caca, arriba a les seves últimes hores. És improbable que tornem a veure una implosió tan fenomenal en el proper segle: la cagada blanca de la 2025-26 s’equipara només al tremendo trunyo galàctic de la 2005-06. Un plaer a càmera lenta, porno tan indecent que no col·la ni a les pàgines més xungues de la dark web. 

Una obra com aquesta, l’Auntie Flo big shit secret remastered, requeria de molta flipamenta i xulopotisme, i també d’analfabetisme i manipulació, i no seria res sense termotancs d’euforitzants. Però el Mal no seria el Mal sense una llei del silenci, sense un tabú col·lectiu, sense una ‘omertà’ pròpia d’un món on la gent no es diu Bosco Jacobo, sinó Luca Brasi. 

Aquest silenci de plom, aquesta Memoria del Miedo, ha fet possible que El Mal culmini dos anys d’infàmia i zero títols sense crítiques al seu Ser Superior. En aquest temps, Florentino Pérez ha estat protagonista d’una unitat de portada crítica. ¿Ho poden imaginar al Barça? Insistim: dos anys de pura merda, amb el rival arrasant, tu gastant milionades i perdent un títol rere l’altre. Una. Sola. Portada. 

Va passar el 16 de gener i és una dada que explica moltes coses: d’entrada, la difícil salut del periodisme, no vindrem aquí a plorar (però facin el favor de comprar diaris i fer-se subscriptors, vale gràcies, deu). En segon lloc, clar, l’ADN reaccionari del Real Madrí de España y de Dios, un club de presidents autoritaris, de mascles alfa, de rinoceronts estrenyits. Segurament resulta exacte dir que Can Barça és Puerto Hurraco i que estem sempre mortalment enemistats i que hi ha tanta diversitat opinativa i tanta dissidència i tanta sensibilitat amb als col·lectius minoritzats que som una puta assemblea de la CUP on hi ha hagut Xibeca gratis. Però això del Mordor CF tampoc és normal: dues dècades sense eleccions, a Corea del Norte le gusta esto. 

Aquesta pulsió antidemocràtica, probablement hereva de la seva  eclosió durant el règim de Franco, han deixat una petjada produnda en el tarannà d’una bona gent acostumada a no qüestionar els lideratges i a solucionar els problemes amb aquell remei omnipotent i infalible que consisteix en VAMOS COÑO QUE SOMOS EL REAL MADRÍ. Què és el que podrien qüestionar-se, si fossin una gent normal? Què protegeix la seva omertà?

Doncs és fàcil: que fa dues dècades que el màxim responsable de l’equip és un Ultras Sur embogit que no té ni idea de futbol i que ho viu amb tanta fúria i embogimenta que les seves capacitats intel·lectuals en aquesta matèria han resultat greument afectades. Tots tenim a la família un dement del Barça que té idees que el portarien molt ràpidament al tribunal de L’Haia si, la Verge de Montserrat no ho permeti, aconseguís presidir el Barça durant tres minuts. Al Real Madrid de España y de Dios, aquest familiar hi mana des de fa 20 anys. És un home, recordem, que va fitxar Woodgate perquè un fill seu el trobava molt bo a la Play, en històrica dada que ho explica una mica tot. Un president que creu que els entrenadors són poc més que un molest tràmit legal, una ITV, la vacuna de les paperes.

Sí, amics, és amb aquest far que El Mal ha guanyat 132 Changpiongs, en un debat per a un altre dia. 

Avui, aquí, parlem de silencis, de periodistes acollonits, de directors defenestrats, d’un estat d’opinió pública on increïblement tothom està a favor teu. Tothom a favor, sempre. ¿No sembla disfuncional? Que allà hi havia un superheroi anomenat José María García i no ha tornat a treballar, com si ens sobrés el talent.

I clar, quan les coses van bé i quatre contracops amb jugadors de 200 milions d’euros acaben en agònica victòria, doncs Florentino és Déu. Quan les no entren, en un equip que fa uns 35 anys que no juga a res, l’estupefacció i la desnortamenta són absolutes.

Potser per això la roda de premsa de la setmana passada va ser històrica des del punt de vista de la psicologia forense, va ser un Alguien Voló Sobre el Nido del Cuco de primer ordre, una ressonància magnètica en 3D de la ment malalta del Coronel Kurtz, on només queden ecos febrils de Negreira, suors de o conmigo o contra mí, conspiracions xiflades, el mexicano malo, i A Segunda Hijos de Puta.  

Quan parlem del llenguatge mut i universal de la màfia, cal recordar aquell llibre històric de Sciascia, el primer a trencar el silenci a Itàlia, el primer a explicar en què consistia tot allò. L’home va aprofitar per dedicar unes paraules a la relació entre l’Ésser Superior i el madridisme silent: 

«Io non mi sento cornuto” disse il giovane. “E nemmeno io. Ma noi, caro mio, camminiamo sulle corna degli altri: come se ballassimo…” e il vecchio si alzò ad accennare dei saltelli di danza; e voleva figurare l’equilibrio e il ritmo del camminare sulle corna, da una punta all’altra. 

You must be logged in to post a comment Login