Arbeloa: glòria als herois

Tenim una edat que el sexe es devalua, el menjar ens infla i el mam ens fulmina. Tenim uns anyets, els amics què plastes, la família, quina enfangada, queda l’esport, tremenda font d’humiliacions i anatomia clínica. S’ha perdut quasi tot, però no desesperem: tenim una edat boníssima per a l’últim gran plaer, una fosca perversió digna del pitjor Sade, i aquesta perversió es diu tenir raó. 

I és des d’aquesta voluptuositat suntuosa que hem de fer un últim adeu i tremendo homenatge a Arbeloa: mai un cretí tan gran ens havia fet tan feliços. 

Hauran estat pocs mesos, però el barcelonisme ja sap que el record és per sempre, com aquells deu mesos de Romário. Aquest Madrid, l’opus magnum remastered de Florentino, ens acompanyarà en l’hora fatal de la nostra mort i allà, enmig de familiars més o menys commoguts, hi apareixerà el careto de l’oncle Álvaro, amb aquell posat de pintura del Greco, amb l’esguard cunyat i la mirada guenya del savi silent. 

Arbeloa, pobret, que es creia Mourinho però que com que no en sap d’història desconeixia que després del pretenciós Wanderlei Alonso no venia la violència portuguesa, no encara: era el torn d’aquella mena de missioner del segle XVIII anomenat López Caro, el recorden?

Ai, Arbeloa, capellà de poble, probable terraplanista, patitzant de Ciudadanos, tertulià del ‘Chiringuito’. Que poètic, amb tot el que va pegar, tot el mal que va sembrar, amb aquell passat de sicari destacat d’un dels equips més repugnants de la història de l’esport, arribés al càrrec de la seva vida i ningú a Madrid desconegués la puta realitat: era un pilota, un trepa, un noningú. I a la Meseta ho sabia tothom, perquè ho xiulava el vent, ho deien els nens, ho bordaven els gossos.

El seu camí ha estat tan penós com el del seu predecessor, la cobra escupidora, que va voler subvertir l’ordre de les coses plantejant que el Madrit jugués a alguna cosa. No, Sabi, estimat, el puto Madrit porta 40 anys jugant a la contra i sobrevivint a les àrees gràcies als seus pactes amb el Maligne. I no hi ha més, què havies de venir tu aquí a impartir futbol, als apòstols sobaqueros de Juanito. 

Pobre Arbeloa, amb aquelles rodes de premsa de mètode Stanislavski, aquella intensitat mirant copes en vitrines, aquell llevar-se d’hora. Que ho penses i et commous, en un vestidor on Alaba era el segon millor sou de la Lliga i on la mare de Mbappé cobra més que mig equip, allà demanant silenci. 

Pobre Álvaro, amb l’obsessió per Negreira i el mig somriure de mossèn rural que s’atansa al nen de vuit anys per parlar-li de merdes, i li casca: «Dios ha visto algo en ti [força l’esguard bajababragas infalible en vídues de 80 en amunt]. Porque sabe que le puedes dar mucho». 

Arbeloa, en aquest racó ho tens tot pagat. Ens vas donar molta glòria sobre el verd, però això d’enguany és una Capella Sixtina. I quan, un dia remot, pensem que potser la blanca és, al cap i a la fi, una altra cultura, equivocada, inferior, però cultura al cap i a la fi, et recordarem amb la barbeta, aplaudint els retromònguers de rere la porteria i assenyalant els teus mercenaris: «A ellos, a ellos». De verdad que no, Álvaro: a ti. Ovación cerrada y puerta grande.

One Comment

You must be logged in to post a comment Login