La pura fam de guanyar

Derrotar el mal, la barbàrie, els Rüdigers, és sempre un plaer de prostíbul mesopotàmic. Fer-ho quan era la seva millor opció de guanyar res aquest any, en fi, tot un planeta que somriu. Guanyar a la pròrroga amb Fermín i Gavi (zero milions) escombrant un mig camp on al davant hi havia jugadors comprats per 310 quilos, un altre nivell. I un gol d’un lateral maldestre al 115, oh, yes.

La victòria, però, era una Copa, la 32a, un èxit de segona. Hi va haver un altre component que és potser més important. Estem en el moment exacte de la temporada, especialment a Europa, on ja només hi ha partits al límit, contra rivals d’enorme qualitat. I hi arribem, ho hem comprovat, justos de cames i de jugadors.

Siguem sincers: som un equip perfecte, com el de Guardiola? No. Som la màquina de trinxar de Luis Enrique, amb els millors Neymar i Suárez acompanyant La Bèstia? Tampoc. Som un equip tendre, ple de nens que s’han escapat de l’insti i han anat a fer un futbolín, i amb claríssim marge de millora en algunes posicions. Per guanyar cal assumir que no escombrarem ningú i ens cal tenir gruix emocional per patir i sentit històric per tenir fe, per creure’ns guanyadors.

I d’això, a La Cartuja, n’hi va haver per parar un tren. Lamine, que deu ser pecat i delicte tot el que sentim per ell, deia que «si meten un gol da igual, si meten dos, da igual«. Tot el llegat guanyador de l’era Messi condensat en una idea: som el Barça, som millors, guanyarem. Pedri i Olmo ja han parlat del triplet, i és obvi que allà dins tots ho fan. La bogeria de dissabte el vestidor l’ha condensat en un 1/3 check; immensa anaconda la que hem gestat.

Per això el millor que ens deixa l’empotració al Madrit (deu, tanca de cop, ja et trucaré i no t’oblidis els calçotets, estan al raconet del lavabo) és aquesta sensació que els vam guanyar per tot el que no és estrictament futbolístic, que és tot el que ens caldrà per tornar a Munich i aixecar la Champions.

Amb 125 anys és lògic que hàgim entès que no sempre guanyarem per Lamine i Pedri, que déu els beneeixi. Ens passarà, de vegades, que guanyarem per Cubarsí i Koundé. Brindem, doncs, per un vestidor que mires i rebusques i hi trobes Eusebio Sacristán, i també Koeman, i una mica de Juliano, i algun Keita. Són jugadors que han sublimat la seva condició de noms i de futbolistes; són una cosa millor. Són la pura fam de guanyar.

You must be logged in to post a comment Login