Unió Esportiva Valhal·la

La cúpula del Barça: un àpat de 19 plats, abundància de cervesa i campions de rots arribats de terres llunyanes. Al terra, un dit de vi, les taules, plenes d’ossos de mamífers diversos. La penya va armada, tatuada, llueix grenyes imponents. El més petit del menjador és Enric Masip, el més prim, el cap de la tribu, Don Joan Laporta.

És en aquest racó de ciència, en aquesta Acròpolis de coneixement, on Deco arriba a la conclusió que el Barça no necessita un pivot defensiu, on s’aconsegueix la fita d’arribar a finals d’agost amb el fair play financer al límit, on la vida és un alegre naufragi. És també aquí que De Jong, Araujo i Lewandowski blinden la seva continuïtat, on es premia el frau holandès amb una capitania.

Però atenció: això ara ens mola.

El poble culer, aquell poble obsessionat amb l’impost de Successions i que marxa de l’estadi al minut 85 per no trobar embussos, s’ho mira amb els ulls feliços dels nens en la nit de Reis. Potser hem entès que la vida és massa curta, potser n’estem fins als ous d’autoexigència i de llevar-nos ben d’hora: és el signe del temps i hem decidit que aquest any segon de l’exili muntanyenc serà un elogi de la imperfecció.

Costa imaginar que el club que va preferir Vitor Roque a Zubimendi pugui aspirar a res, però amics, roda la pilota i som un equipàs. Un equipàs que té un geni de 17 anys, un equipàs que s’ha inventat aquest fora de sèrie que és Koebarsí. Mentre el camp del City s’ensorra aplaudint el retorn del nostre millor futbolista de la 23-24, nosaltres no podem inscriure el nostre quillo de Torredembarra preferit. Però el quillo debuta a Vallecas i de cop juguem amb 11, i remuntem, i Pedri ha ressuscitat i només li veiem les virtuts al multiinsultat Raphinha.

No serem perfectes, i ens la pela fort: a canvi, serem un volcà de passions. Hem decidit viure la vida vikinga i sabem que la pira culer exigeix sacrificis permanents, que les moires són perverses i trenen un destí d’hemorràgies i sanglots, que Odin no ha vingut a fer amics, que no llença papers a terra, sinó cadàvers per dotzenes. Que el futur del club és de Lamine? Apunyalem el pare en un pàrquing. Que clonem un Busquets guapo, una nova meravella de la Masia per equilibrar l’equip? Creuats, un any de baixa. La gran pira culer així ho vol i hem decidit anar al límit.

Se’ns havia dit que per guanyar aquesta Banda campiona de tot caldria plena excel·lència, se’ns havia dit que al maig només sobreviuen els més perfectes. Un rot brutal fa el silenci a la sala i tots ens morim de riure. No sabem què és el maig. No sabem si algú tindrà lligaments demà al matí. Els nostres déus volen sacrificis i sang. És el nou credo de la nostra festa. A qui no li agradi, que calli i es faci cristià, però aquí i ara el nostre món és una festa. Sigueu tots benvinguts a la Unió Esportiva Valhal·la.

You must be logged in to post a comment Login