Pubàlgies i altres ficcions

Era una noia marcada per la desgràcia i oculta sempre sota ingents capes de roba, bufandes, estampats i teixits de tota mena. El seu moment àlgid arribava sempre amb la caiguda de les temperatures, quan la foscor guanyava terreny a la llum, quan la depressió general incitava a la confidència i la maldat a mitja veu.

Era en aquell moment quan adoptava el paper de Parca i llançava el seus fatídic pronòstic: «La Pichu està malament», posem per cas. I era tal la seva convicció i tant el verí de l’afirmació, que la Pichu podia donar-se per fotuda.

Els dubtes del Barça al llarg de l’octubre han reviscolat el record d’aquella companya d’adolescència. Tot el dia m’ho preguntava: «El Barça està malament?»

I realment hi havia motius per a la preocupació. Sense Íñigo, quina fragilitat, i símptomes molt pitjors: semblava trencada la idea col·lectiva de joc, el principi de solidaritat en la pressió. Des de la Reial Societat (28 de setembre) fins al Bruges (5 de novembre), tres derrotes, un empat, tres victòries raquítiques i una golejada.

¿És que el shit October era el nou shit November? ¿O estàvem en la shit per a tot l’any? ¿Anava a ser el brillantíssim campió de la 2024-2025 tan efímer com l’ultragasiu campió de la 2022-2023?

No, aquest Barça segueix sent un gran lloc on quedar-se a viure. A mida que Fermín suma minuts, la nostra pubàlgia col·lectiva decau. Mires la banqueta, i aquest any som molt més que 11 tios. El dia més tonto, nou catalans sobre la gespa, set titulars de la Masia, un no sap si en l’era de Guardiola i Messi s’estimava més aquest equip.

I sí, hem tornat al Camp Nou, a la casa dels avis. Potser l’octubre no ha estat el més eufòric de la nostra vida, però el nostre Barça és d’una felicitat i una passió pròpia de l’adolescència. I com aleshores, la Parca la cagava. No, la Pichu no estava malament, i aquest Barça és una festa.

You must be logged in to post a comment Login