Majors d’edat

Eren els 80 i l’habitació era l’escenari d’una terrible batalla. Dos, tres i fins a quatre exèrcits guerrejaven a vida o mort. Al final guanyava la banda del He-Man, després d’un dramàtic combat cos a cos amb Skeletor. Ja els anticipo que no sempre s’hi jugava net, amb els estàndards de Wimbledon 1926. I els confirmo que el VAR no va canviar mai cap resultat.

Les preguntes, en ple fangar futbolístic de 2026, arriben de la maneta: ¿Feies trampes? ¿Et tenien comprat? Doncs naturalment que no. Teníem 8 anys, la nostra il·lusió dels Reis eren aquells ninos de plàstic i podíem imaginar un milió de fórmules perquè guanyessin els nostres. Érem la llei.

Hi hem pensat en un moment una mica dramàtic per aquest cau que és La Caverna, que ja fa lustres que agonitza però que no s’acaba de morir, pobreta. Resulta que han passat 18 anys des que la vam parir i que encara avui no hi hem passat mai, ni un sol cop, per increpar els àrbitres. No ho hem fet bàsicament perquè ens semblava una activitat embrutidora i sumbormalitzant.

Però el cert és que ens ha passat: en el darrer anyet ens hem radicalitzat (l’increïble multiatracament de Montjuïc en el 4-3 que ens va donar la Lliga segurament hi va ajudar). I ens hem posat de ple a flipar amb el milió de decisions favorables al Mal que hi ha a cada partit. I ja ens entenen, el blog feia 18 anys i havíem de decidir si entràvem de ple en el fangar de la denúncia d’àrbitres, líniers, VARs, comitès, subcomitès i tribunals esportius ràndom que semblen tots el familiar més troll de Toñín el Torero.

Després de profunda reflexió, la resposta és no.

Probablement el que passa és que som més conscients del que fan els àrbitres des que hi ha el VAR (pensin en els nostres avis quan va arribar la tele i les repeticions, com devien al·lucinar amb els arbitratges). També hi han ajudat els comptes de Twitter que professen amb fe homicida una única religió: la que proclama que la culpa de tot és dels àrbits. I no podem negar que al capdavant del Madrit hi ha un senyor que va parir i ha donat crèdit infinit als Mourinho, Pepe, Ramos, Casseur, Pepe, Valverde, Carvajal, Rüdiger o Vini, un home convençut que Busquets era tan atlètic i vigorós perquè anava fins les celles de droga i que el Barça de Guardiola jugava com jugava por los horarios de Roures. Segurament aquest senyor, que té un cert poder, una micona, no podria suportar que el Barça més arruïnat, en la situació institucional més fràgil de sempre, li guanyi tres de les quatre lligues que s’han jugat. I potser sí que ha posat els fogons a puto tope.

Però amics, a La Caverna no ens hi trobareu. Quan un va a jugar a La Paz, Bolívia, es mareja i s’ofega i palma. Als pavellons grecs et criden i et llancen cosetes. Jugar finals de Copa Àfrica contra l’equip organitzador i a casa seva tampoc és massa garantia de Fred Perry i blanc nuclear. I això és justament el que passa al futbol espanyol amb el Mal: Res, amb la probable excepció de la borbonada, és més Espanya que el Reial Madrid del Caudillo y de Dios. No és que facin trampes, és que és el seu puto xiringuito. És que són una pobra gent que porten 40 anys muntant la puta partida de He-Mans i venim nosaltres i pam, els follem. 

Comprendran que no plorem, per temptador que sigui, però és que són ja 18 anys.

You must be logged in to post a comment Login