No en sabíem més

Catalunya s’arrenca els ulls, Catalunya maleeix, Catalunya renega en llengües mortes. A cada nou triomf del cinisme sobre la poesia, a cada demostració que el futbol és l’esport més injust del planeta ens assola una nou brot d’histèria, dol i brams.

I perdonin, els hem de dir una cosa, potser ens estem comportant com perfectes cretins.  

Fact #1: En futbol es pot perdre. La Champions l’hem alçat cinc cops en 70 anys, i ara ens sembla que si no la guanyem cada temporada la vida és un infern. 

Fact #2: En uns quarts de final europeus, qualsevol equip que sobrevisqui a 20 ocasions i te’n faci quatre et pot guanyar. A qui no li agradi, allà té el Palau Blaugrana amb la cosa del bàsquet, un goig.  

Fact #3: Juguem amb nens i amb una plantilla imperfecta per la precària situació econòmica d’un club que té l’àrea econòmica a l’UVI en una habitació amb vistes a Sancho de Ávila. 

Si aquest seguit d’obvietats no els consolen, provem amb això altre: veure el Barça al nivell d’ahir és una experiència emocionant. Per la convicció i la valentia, i per l’edat dels nostres mansos. Els nostres centrals sumaven ahir 43 anys. Per posar en context, els del PSG en tenien 55; els de l’Arsenal, 53; els del Bayern, 57. Ahir van jugar set del planter i dos catalans més. Set del planter i dos catalans més, hem dit. 

I amb un resultat advers i un jugador menys i un cop més la puta mala sort TM de l’arbitratge europeu on tots els dubtes et surten creu, la segona part és senzillament memorable. Tan bé ho vam fer que no vam enyorar Pedri, el nostre millor jugador si treiem de l’equació l’extraterrestre de la banda, que ens fa udolar i ens recorda que podem perdre, però que el millor del món és nostre. 

Mirin, no voldria increpar-los amb el vers de Serrat, però qui sembla que té 15 anys són vostès, els nostres indignats, els nostres descreguts: som un equip absolutament modèlic, valent i espectacular. Estem a pocs partits de sumar la tercera lliga en quatre anys contra El Mal, i ho estem fent en un moment d’històrica precarietat econòmica.

Si res els consola, hem de concloure que som uns perfectes cretins, que hem comprat el relat putrefacte de la Real Madrí Corp, segons el qual la felicitat i la vida es medeixen en Champions. I un diria, veient Fermín i Olmo girar i Lamine levitar, que aquí en sabem una mica més, de tot això. 

I mirin: remuntarem, o no remuntarem. Però potser més important que això és estar orgullós del que un arriba a sentir amb els nens del Hansi. Són un equip de llegenda i no mereixen sinó ovacions.

You must be logged in to post a comment Login