El que no sabíem de San Siro

Si naltros som la Dinamarca del sud, bé podem dir que a Dinamarca poden ser una mica la Catalunya del nord, i de manera poc convençuda però amb olímpica jeta un pot arribar a concloure que alguna cosa han de tenir allà dalt del nostre gust per l’escatologia. 

[Inquietant introducció, en som conscients. Molesta, també, perquè volem passar plana de la desgràcia de San Siro, i riure una mica d’aquesta Kings League ciclada de millardos i petrodòlars que és la Premier, i comentar el goig d’aparèixer per Newcastle amb Pedri a proclamar THIS IS THE SO CALLED FOOTBALL YOU, DARLINGS]. 

Però hi ha una ferida que hem de tancar bé, a fi i efecte que la cicatriu quedi tota guapa, per evitar que la sepsis ens enterri. I per fer justícia, però fer-la bé. Perquè la tràgica història la sabem, però no del tot. I ara sí, anem de morros al fons del pou d’aquell puto trauma. 

Minut 30 de la segona part. 2-2 al marcador, el més difícil de la remuntada ja s’ha fet. Flick decideix substituir Íñigo per Araujo, que acaba entrant al 76. Al 87, Raphinha fa el 2-3 i ens deixa a mil·límetres de la final. Pel camí, antològic recital ofensiu, Lamine és Michael Jordan. Però arriba el tràgic minut 93. Falta no xiulada, el puto Acerbi, que té 37 anys i portava al camp des del minut 1, guanya la posició a Araujo i la posa a l’escaire. I ja a la pròrroga, minut 99, Araujo permet gentilment un esgotadíssim Thuram a guanyar línia de fons i gol de Frattesi, que fa una farlopòmana celebració que sovint se’ns apareix als malsons. 

Als malsons, ja ho saben, i també als pitjors renecs, també se’ns hi apareix Araujo. 

Però resulta que la pel·lícula que els he explicat no comença al minut 75. 

Flick tenia un altre pla. Es va atansar a Christensen, que ha estat mig any lesionat i portava unes setmanes ja en actiu, a dir-li que entrava ell per blindar la defensa amb Cubarsí. Que li toca. Que hi confia. I és aleshores quan la nostra sort es comença a tòrcer, perquè el Gran Danès, que segur que fa el caga tió, que segur que riu embogidament amb els acudits sobre pets i caca, li comunica que no, que no pot, que sent alguna lleu molèstia. 

¿LLEU MOLÈSTIA, ANDREAS? Que si estaves convocat i escalfant és per jugar. Que a l’anada ja havies jugat uns minuts. Que el finde abans et vas menjar 90 minutacos contra el potent Valladolid. Que cinc dies després vas jugar mitja hora ben bona contra Mbappé i ens hi anava la puta Lliga.  De veritat no podies aguantar aquell puto quart d’hora, més una pròrroga, que l’Inter només havia de creuar el mig camp dos cops?

Creu-me, Andreas, que els catalans, poble multiderrotat, en sabem molt de cagaleres, i ens costaria de perdonar una cosa així, perquè el que ens diuen és que vas tenir por, que et va semblar que ai, ai, ai, que mira que si la cago, que millor ja ens deixa a la finalíssima l’uruguaià analfabet dels quàdriceps gegants. I ens consta que en aquell staff multitudinari encarahi ha qui no t’ho ha perdonat, i bé que fa.

I en fi, aquest monument a la por, aquesta caca de 187 centímetres d’alt, hauria de servir per acabar d’escriure amb exactitud i justícia els fets de la gran desfeta del 6 de maig del 25. I com serà la cosa, si en som de vells i de febles, qua ja no podem jutjar amb la mateixa duresa l’amic Araujo. 

Però amb tu, Andreas, necessitem tenir una conversa sobre la caca, sobre els intestins, sobre les fondàries insondables de la por i la derrota, i la pura condició humana.

You must be logged in to post a comment Login