Per què som del Pateti

Al panteó de la sofrença humana, dalt de tot, la mort d’un fill. Un horror de tal magnitud que no en parlem, no hi pensem, no l’anomenem. Ni tan sols existeix una paraula per als pares que han perdut la descendència. És una devastació muda.

El panteó de la sofrença futbolística és diferent: hi ha un mal absolut -perdre una final de Champions en l’últim instant-. Així, com ho senten: a l’últim instant, quan ja ho tenies. En aquest cas, amics com som els futbolers de les agonies i ploreres públiques, sí que en parlem i sí que hi ha un concepte per als que hi han passat: Atlético de Madrid.

És el club que va patir el tràgic atropellament de l’any 1974. Era el minut 119 de la final de la Copa d’Europa. Contra tota lògica, el Pateti va viure aquella desgràcia i no va desaparèixer. Quatre dècades després, al 92 amb 50 segons, l’odiat Ramos de l’odiat rival ciutadà els va tornar a prendre la glòria. Increïblement, allà segueixen, església histèrica, el cicle de l’etern retorn del dolor, vídues de Puerto Hurraco: en comptes de rememorar la collita dels cereals de la Mare Terra, cullen tragèdies cada cop més enrevessades, més cruels, més increïbles.

Un sap de l’Atlético Aviación, el feixisme descarnat al fons d’aquell niu de barbàrie, l’escarola radioactiva de Simeone. Un pensa en aquell futbol bàsic de contracop; res podria ser més allunyat del que cuinem a can Barça. Però el respecte hi és. Amb el que han passat. Amb el que coneixen i odien el Mal.

L’Atlético, aquell pantaló blau, el cop de cintura de Caminero, la classe il·limitada de Griezmann. Presidents tan corruptes que poden competir amb els nostres. Impossible no mirar amb simpatia i compassió aquesta pobra gent: mares que deixen un ram de flors a una corba de la C-17. ¿Per a què viuen, exactament? ¿Quines noves desgràcies els depara la pilota?

Malauradament, descobrir-ho és només qüestió de temps; són els designis del més cabró dels esports.

You must be logged in to post a comment Login