Les notes (II). Sobrats

Per entendre la 25-26, amb els seus moments de brillantesa, una enorme superioritat domèstica i un disgust europeu, cal posar la mirada en el mig del camp. Aquí, on s’origina tot, hem tingut una sala de màquines engreixada, netament superior als rivals, però allunyada del seu millor nivell. Ha estat una medul·lar on, grata sorpresa, hem anat sobrats de recanvis (hi entrava també Eric) i s’ha preservat l’essència d’un equip nascut per tenir la pilota i tirar de qualitat per buscar els forats a la defensa rival. També podríem dir que ha faltat talent, especialment amb la fatídica lesió de Pedri a finals d’hivern, i un mig camp que a dies ens ha portat al caire del col·lapse cardiovacular per la presència de Fraudie. Si amb una vareta màgica puguéssim fitxar, seria aquí no ens hi deixaríem la pasta, no en Cantonigròs ni en possibles bigardos a la defensa.

Frenkie de Jong. 4. Usurpador.  Vostès saben què en pensem: Amor, Eusebio o Keita tenen un racó al nostre cor, i res lubrica més un vestidor sa que tenir suplents de nivell. Això hauria de ser el presumpte fitxatge estratègic, quines coses ens havíem hagut d’escoltar en els últims temps de la llegendària demolició de Bartomeu. Un any més hem patit aquest frau somrient que no canvia tendències, que quan la cosa va bé, se suma, que quan la cosa va malament, no aporta; el consabut i putíssim pes a la motxilla. Tot això amb un dels principals sous de la plantilla i que, la Verge de Montserrat ens assisteixi, ha lluït tot sovint el braçalet, no ens queden ulls per arrencar-nos. Reservat des de l’abril per firmar el Mundial de la seva vida (ui, sí), ens tocarà menjar-nos-el un any més, en seran ja vuit, Catalunya col·lapsant el 024. En De Fraud, glovero del migcampisme, maratonià analfabet, pensa de la nostra salut mental el mateix que Ruggeri dels drets dels negres. I escoltin, un gol i vuit assistències no ens enganyen: ocupa una fitxa, cobra una fortuna infame i fa que el nostre món sigui un lloc pitjor. Ja fa dies que una venda ens sembla molt menys del que li faríem. (Però una venda, bé ho sap Nostrosenyor, ompliria Canaletes de joia).

Marc Bernal. 7. El noi del sucre. L’escena té  lloc en una discoteca on la plantilla celebra el títol de Lliga. Un grup de noies joves, en zel i amb aquella cobdícia a la mirada, s’acosten al simpàtic veterà de l’equip, que ara no duu barret. I li diuen si els pot presentar Marc Bernal. Resignat, el bon home es gira i exclama «Always Marc Bernal!». Sí amics, Always Marc Bernal. En un any de tornar al ritme de professional, amb 19 anys, ha complert sobradament, 33 partits, cinc gols i una assistència i la sensació que cada cop que ronda l’àrea rival és dinamita. Amb tot, això és el Barça; ens la bufa que Busquets fes un gol cada dos eclipsis lunars, i ens queda el dubte de com de bo és aquest bonot de la Catalunya interior, a qui esperem veure a l’onze immediatament.

Casadó. 5. Oblidat. El mer pensament que aquest home marxarà aquest estiu ens fa pensar que caldria crear i invocar la Clàusula Casadó, una disposició discrecional dels socis per la qual podem bloquejar la sortida d’un jugador. I això que els seus 34 partits d’enguany no enganyen ningú: rol secundari, lluny del seu millor futbol. Però saben què? Una ungla d’aquest tio estima més el Barça que sis generacions de De Frauds usurpadors, i creiem que no pot haver oblidat del tot el nivell que va exhibir a finals de 2024. Els vestidors sans, amb suplents que són bona gent i saben el que és una pilota, guanyen títols. Tant de bo algú ho recordi a l’hora de voltejar la dalla.

Pedri. 9. El Ferrari al garatge. La superioritat ètica i estètica del barcelonisme s’afiança al món a cada passeta despreocupada i curosa del germanet Pedri, superclasse mundial, savi de la pilota, tremendo humiliador. 43 partits, dos golets i 12 assistències i hores i hores de futbol on al camp no hi ha entropia, ni accidents, ni xocs de voluntats: allà passa el que ell vol que passi. Una lesió fatal ens el va portar al moment decisiu de la Champions a mig gas i l’equip ho va pagar. El balanç del seu any, és el consabut: hem tingut un Ferrari al garatge, i alguns dies l’hem tret, però l’hem portat a 140, no corris que hi ha un radar i total, per follar-nos els Valverdes i els Txumenis tampoc cal arriscar-se a una multa.

Olmo. 7. Tractoret. Ha menjat placenta d’unicorn, ha pactat amb déus obscurs, s’ha venut l’ànima a un poble nòmada. Alguna cosa ha fet Olmo que l’hagi portat als 49 partits en una temporada, per 8 gols i 10 assistències. Amb tot, el seu talent brutal en espais curts no ha aparegut com d’altres anys. A can Corneprat, capital del neofeixisme espanyol, sí que hi va deixar un record del futbolista que és, però l’hem tingut a un nivell allunyat del que s’espera d’un aspirant a titular el dia que juguem una final de Champions.

Fermín. 9,5. Crack. Fermín ja no fa gràcia, ja no és un bon suplent, ja no és un boig que enxufa canyardos. Estem davant un migcampista de primer nivell per la seva capacitat de girar, pel seu toc nivell La Masia Tear 1 i el verí que destil·la quan s’apropa a l’àrea. No sabem què val, sí sabem que és indiscutible en l’equip del món més divertit de veure. Els seus números, 13 gols i 17 assistències, comencen a ser una cosa molt bèstia. Si volen veure la magnitud de la producció, gaudeixin vostès.

I sí, s’ha perdut el Mundial. Ja ho saben: El nostre Gremlin anfetamínic arribarà a tòpet a rebre el mourinhisme.

Gavi. 6. Retornat. Els 13 partits que ha jugat, especialment els d’abans de la lesió, fan pensar que potser aquell jugador brillant que ens va enlluernar abans de l’explosió de Lamine encara existeix. Gavi és un jugador cabdal al vestidor, que fa pinya, competitiu i el volem al nostre barco. Però hem d’admetre que encara avui desconeixem si estem parlant d’Iniesta, de Davids, o de Gabri García de la Torre. Discupin els dubtes, però va començar ell: ha dit i reiterat en roda de premsa que Cabrélé és el seu germà i que és tan bo.

You must be logged in to post a comment Login