Les notes (I): Despertaferro!

La Catalunya milenària torna a rugir i crida «Despertaferro!». I ho fa, amics, perquè a la defensa del Barça s’hi parla català. Moltes coses s’han de fer bé a La Masia i al club per arribar a això, i un preferiria no saber quant de temps feia que això no passava. S’hi parla català, però no un lateral infecte amb un suplent: s’hi parla català entre els titularíssims, Joan Garcia amb Cubarsí i Eric, i també amb Gerard Martín, i quan ha estat possible, amb Marc Bernal. En el gran llibre de la història de Catalunya (ja ho saben: derrotes, fracassos, traïcions i planys) això hauria de tenir el seu propi capítol, amb algunes veus atrevint-se a afirmar que la defensa blaugrana gestiona els córners en contra amb perfecte domini del pronom feble i que apliquen el vernacle per insultar els rivals al crit de «desvirgagallines», «esgarrapacristos» i «xarrupaescrots».

Joan Garcia. 9. Rafael Casanova.  Dues temporades amb porters invisibles ens havien convençut que era trampa jugar amb porter. Ara no juguem amb porter, ara juguem amb un dels millors del món. L’aturada a Pere Milla, i la subseqüent destrucció psíquica de la pericada que quasi els envia a Segona és absolutament memorable. L’any del debut de Joan Garcia el recordarem per aquella sensació de seguretat i de tenir un tio sota pals que anava sobrat i que mai anava al límit, per aquell Pedri que a la banqueta diu ‘Fuá, cómo salta Yuan’.

Admetem, també, que Joan Garcia és d’una perfecció inquietant. Si hi ha un univers paral·lel on les aficions del Barça i l’Espanyol s’abracen fraternals, és un univers on tots som tan bons jans com ell, i feliçment estem lluny de dir, com ell, que Pol Lozano és el seu millor amic. 

I no, no té un 10: contra el Pateti a la ‘Champions’ hauríem agraït algun miracle. 

Txesni. 6. Felicià. No sabem ben bé a què es dedica, per què li paguen, però li agraïm el bon humor. Ara que ens diuen que està reobrint el piset de Marbella, hauríem de ser agraïts amb un tio que va abandonar la jubilació per venir aquí a jugar-se el prestigi i la salut. El defineix la seva millor intervenció de l’any: va aturar un penal a Bapé, intervenció inútil i de tots oblidada. Impronunciable amic Txesni, vingut a les nostres vides en ple declivi, et recordarem pel teu bon humor i el parell de rues que et vas marcar. 

Ter Stegen. S/Q. El que sí tenen qualificació són les atrocitats que va fer en pretemporada, negant-se a fotre el camp, esmenant la plana als metges del Barça per perjudicar el club i assaltant el podi dels pitjors capitans de la història del club. Ara que hem tornat a ser el Barça, convindria agafar l’escobeta del lavabo, litre i mig de Conejo i abordar la repugnant tasca de rentar la capitania: el calbòfob teutó ha estat el primer, darrere venen Araujo i De Fraud, i fins i tot hem vist amb el braçalet el iaio Poloni. En l’aspecte esportiu, els dos últims anys del bo d’en Marc André ens convencen que ara és un pobre malestruc, i ja saben què en feien, dels malestrucs, als barcos de guerra. Des d’aquí les disculpes i condolències a l’Ajax.

Koundé. 4. Prescindible. La síndrome de Belletti, amics. El bo d’en Jules eleva el nivell competitiu de l’equip, tremendo professional, i li va fer allò al Mal a la pròrroga fa 13 mesos. Però en un equip al caire de la fallida, el més assenyat seria fer un bon llacet, empaquetar-li les tres tones de roba que té l’amic, atracar 55 milionets i estalviar-nos un sou. Per més titular amb França que sigui, Koundé ha vist en Eric un lateral millor del que és ell. I per tenir un suplent, l’oncle Hansi ens dirà si millor el diademes o Xavi Espart. Per suposat, lloc d’honor al pòster de la memòria per a l’amic Koundé: ha estat quatre anys, ha guanyat tres Lligues. 

Eric. 10. Guifré el Pilós. La Lliga 25-26 és la Lliga d’Eric Garcia. El ‘fucking’ timbaler del Bruc, tremenda exhibició, perpètua exhibició. Eric ha estat un regal per als que pensen que el Barça no és Migueli, que Araujo és violència, i que qualsevol que jugui com si Koeman o Piqué no haguessin jugat mai a aquest equip no mereix portar la nostra samarreta. Eric ho ha fet tot bé, de central, de lateral, de mig centre. Sempre concentrat, sempre impecable, ortodox, acadèmic i tant de La Masia que somriem quan Mortadelo no el posa amb Espanya: què collons hauria d’entendre, l’übercunyat. 

Cubarsí. Jaume I. 9. Ens agrada tant Cubarsí que fins i tot li perdonem que tingui patentada la jugada desagradable per antonomàsia del món del futbol: la de concedir un fora de banda. Ho ha fet 34.300 cops, sempre per tallar els contracops al rival. Un any més madur, un any més bo, i líder d’una defensa campiona quan encara no h fet els 20. És fortíssim el tema. Ara que el Madrit tornarà a gastar la milionada per refer el seu projecte, és molt difícil no somriure: que a Mordor hi fitxin ‘cave trolls’ vigorèxics, que naltros nirem amb Cubarsí i Eric. 

Araujo. 3. Netanyahu. Ja era burro i ja era dolent. Ara se’ns ha fet sionista. De veritat que li agraïm els golets agònics (el del Girona, tremendo crit a Montjuïc), però per l’amor de cristo, 25 milions i a guanyar-se la vida honradament al Maccabi Haifa, al Sabadell o si cal, a canviar-li el bolquer a Bielsa, que ja es veu que és inmillorable companyia. 

Gerard Martín. 8. El timbaler del Bruc. El Barça de l’últim quatrienni és un miracle per coses com Gerard Martín. Estava al Cornellà, increïblement acaba sent un lateral que fa doblets d’assistències en semifinals de Champions i quan creus que ha tocat sostre acaba de central titular absolutament fiable. El germanet Gerard, que no sembla el llapis més afilat de l’estoig, amb aquell somriure d’iguana feliç, ha completat tremenda temporada de fer l’helicòpter amb el ganchito a la salut dels que gasten 58 milionardos en Saddam Husseins. Sincerament, ens hi pensaríem molt abans de fitxar una diva en aquesta posició.

Christensen. S/Q. L’adjunt a l’assassí d’il·lusions de Milà completa un nou any de no jugar i mantenir intacte el seu prestigi com a «boníssim central, el millor de tots segons el cos tècnic». S’endú de carrer un any més el premi Stajanov al robo i la cleptomania. Té la nostra simpatia, i tant.

Balde. 5. Decaigut. Fa quatre anys jugava el Mundial i ara el lateral de l’Espanyol ens sembla molt millor que ell. Té a favor que és amic de Lamine i una explosivitat incomparable quan no està lesionat, però culmina la segona temporada consecutiva orbitant entre Barjuán i Prosinecki. Hi ha qui diu que aquest estiu el venem segur, i després de dos anys de defraudar tots els believers, un traspàs de més de 40 quilos ens semblaria un bon bisnis. 

Cancelo. 7. Talentós. Doncs l’home volia jugar el Mundial i s’ho ha guanyat. El seu fitxatge ens va semblar un regalet a Mendes, però les lesions d’uns i altres l’han fet imprescindible. Sap atacar, sap centrar i té un nivell que un no s’explica l’estupidesa d’anar a la Cristiano League a atracar els xeics. A veure si hi ha marge i li donem un altre any, se l’ha guanyat. 

Jofre Torrents. S/Q. Només diré que me’l vaig trobar a plaça Lesseps i vaig demanar-li un autògraf. No era Jofre Torrents*.

*L’autor d’aquest blog té 46 anys.

You must be logged in to post a comment Login