Guanyar, encara

Era el 2013, no tenia fills i volava a la pista quan jugava a futbol. Recordo l’any, perquè vam guanyar, i no passava mai. Des d’aleshores, aquell triomf ha format part de les joies més preuades de la meva construcció emocional, i de fet, ha esdevingut de manera estranya, i estúpida, un tret més de la meva personalitat. Sembla absurd, però és la pura veritat. No sé jugar a escacs, sóc ressentit, em fan por l’esquí i els peixos aranya, no rego plantes, sóc campió de la Lliga de Mitjans. Seria això. 

Feliçment, implacablement, el futbol ha continuat. I quan vas fent anys descobreixes, amb certa indignació, que el teu cos cada cop vol saber menys del canvi de ritme i d’acceleracions per superar Philippoussis de 20 anys. I passes molt ràpidament de ser el bo a ser un titular que acompanya, després ets un complement, passes a suplent i ets, finalment, un llast. És fenomenal la sensació de saber que el dia d’avui és el millor que tindràs a la teva vida per jugar a futbol. Una veu t’ho recorda, sense misericòrdia: demà seràs pitjor, demà tindràs més mal. 

I sí, de vegades ho penso: dels d’aquell gloriós 2013, ja no queda ningú, ni un, sents algun orgull i moltes ganes de plorar. Casi nadie de los de antes, y los que hay han cambiado. 

No és l’única novetat. Arriba un dia que del plaer estètic del regat, de les cavalcades o de l’eufòria del gol ja no en queda res. El meu d’ara és un futbol despullat, també molt pur: alguna passada amb l’interior, aquell regatet que et queda, tapar un xut. Però increïblement ho passes bé: també ho passaves bé als tres anys quan xutaves al passadís de casa aquella pilota de paper de diari, sense cap traça ni objectiu ni veleïtat, meravellat per l’esfera giratòria.

El futbol té ara altres coses: muntes el WhatsApp de l’equip, discuteixes amb els organitzadors, avances la pasta quan toca pagar, demanes temps morts. Sí, i el sorteig de camps, vital. Ho passes bé perquè els companys són la millor gent i sovint et falta l’aire de tant riure al vestidor. 

Però ai.

Recentment aquest dolç crepuscle s’ha vist violentat. Ha passat que aquesta temporada érem molt bons i ha passat que vam tornar a una final. Duríssim contrast: el 2013, en el dia decisiu, vaig seure a la banqueta només tres minuts, per a desesperació de l’equip, que em volia jugant de sol a sol. Aquell dia vam aixecar la copa després d’un 4-4, tres gols els vaig fer jo, que jugava de tanca i que xutava (que sempre he xutat) com una àvia mil·lenària: el partit de la meva vida. L’altre dia, en aquesta altra final, vaig jugar quatre minuts, en dues tongades breus, per no molestar. També vaig organitzar els canvis i vaig resar en llengües perdudes, i vaig fer promeses als déus de la pilota; ens coneixem des de sempre, m’està permès. 

I tot i que perdíem 0-3 a la mitja part, ho vam aixecar. 5-4, i aquest cop la Copa la vaig aixecar jo, que només em falta la cadira de rodes quan jugo. L’empenyen una colla de gent, als que estimo més que a molts familiars propers, tenen noms de déus de l’Olimp, com Sergi, Millán, Pol, Pruna, Limontxel·li, Cobito, Maideu, Rigol, Ot, Nadal, Jumi i Delso. L’agraïment és oceànic, si n’és de bona gent la gent que no practica l’eugenèsia.

De veritat que quan et veus amb la copa, quan l’aixeques, és el primer que penses. En això i en els que van quedar pel camí, con los huesos o los nervios rotos, que han tirat branquetes al foc en els 13 anys que ha costat tornar a guanyar, en els que van perdre la final del 23, als que, pobres, s’han perdut l’explosió sensorial inigualable de guanyar una lliga de merda, que es juga en pavellons de merda, però que al nostre cap ha estat la Champions a Wembley. 

Alguns matins la vida se’m llança a sobre com homes que surten d’una camioneta negra. I respiro i penso i somric; encara no m’hi he acostumat: poden passar molts desastres, i passen, però ja per sempre més seré bicampió de la Lliga de Mitjans. Coix, sí, també, però gràcies a una colla de superherois de 20 i 30 i algun guerriller de 40 anys, bicampió, bicampió. 

Sovint diem que aquest esport és la metàfora més exacta del que és la guerra. Hi ha dies que no m’ho sembla, que penso que el futbol és la metàfora més exacta del que és la vida.

You must be logged in to post a comment Login