Vamos, Rafa

«¡Vuelve a haber carne en el menú!». La frase se sent al quartell general de la Dinojunta de Florentino just quan han sabut que Rafa Nadal entrarà a la directiva. Ningú sap qui ho ha dit -no certament Catalina Miñarro, única dona de l’equip de Petanca del Tito Flo-, però l’ocurrència desemboca en un cor de cavernàries rialles, esbufecs, amorataments facials i insuficiències respiratòries. Gran enrenou d’infermeres, corbates que s’afluixen, els gotets d’aigua desplacen durant una estona els copassos d’Osborne.

No costa imaginar l’escena, i poques notícies podrien satisfer la nostra joia culer d’una forma tan rodona. Rafa Nadal, l’ésser humà preferit dels meritòcrates de LinkedIn. Rafa Nadal, amb tots aquells holocausts capil·lars, amb el seu insondable llavi superior, aquella mirada buida, té els ullets molt juntets, fixa’t, amb aquella lògica transfiguració en Josemaría Aznar. És tot aquest Rafa que ingressa al Mordor CF.

Vostès ja deuen saber a aquestes hores de dijous que Rafa Nadal és el millor esportista de la història d’Espanya. Que no ho diem nosaltres, ho diu el Deuteronomi. Facin la prova: escriguin a l’ordinador Rafa Nadal, premin Control+V i s’autocompletarà «millor esportista de la història d’Espanya» i si ho fan de nou s’hi afegirá «dos cojonazos como dos sandías». Vagin a un simposi de criptobròs i preguntin qui és el millor -ja no podran acabar-. Els caurà un VAMOS RAFA a la puta cara que els despentinarà les celles, s’aturaran alguns taxis, una mica de te vamo a metén prisiong.

I sí: les remuntades, els 34.000 Grand Slams, l’equiparació a Roger Federer, l’espectacle de la tortura i autoflagelació sistemàtica en els seus últims anys de carrera. Ha estat tan impressionant el desplegament de pura voluntat de poder, que Nadal és avui present a tots els camps de futbol, emparentat amb el grotesc SUUU de l’imbècil de Cristiano. La seva aportació és molt més mesocràtrica i alfabetitzada, però igualment idiotitzant i furiosa, parlem del ¡VAMOS!, ja omnipresent a cada gol que es marca a cada camp de joc de tot el país. Diu que l’altre dia un nen de nou anys va marcar-li al seu avi jugant a la plaça major de Tremp i no va cridar-ho. Derrapada d’un cotxe amb finestres fosques, rapidíssima acció d’uns senyors amb ulleres de sol, no se l’ha tornat a veure.

Però no ens distraguem i posem la mirada on pertoca, en els símbols, en l’idioma que parlen els déus. Amb l’arribada de Rafa Nadal al Madrid hi guanya una certa Espanya del martirologi, de mantilla y capirote, de posar-li a la primera filla Mortificación, a la segona Deiciseisava i ja amb la tercera rematar cascant-li Copuropa: Copuropa Gómez.

Quin fitxatge, amics, en quina junta, en quin moment. Un s’ho mira i pensa en els tríceps del pobre Rafa, i no sap si els tindria així de formosos Arias Navarro, o si li esqueien més a don Manuel Fraga, o atenció, a Carrero Blanco, o qui sap si a Torcuato Fernández, o, sonríe la redonda, se estremese de plaser la piel de toro, a Adolfo Suárez.

Tindrem temps d’esbrinar-ho. Mentrestant, gaudim d’aquestes grotesques núpcies, que si Rafa és molta Espanya i el Madrid és encara més Espanya, aquesta fusió és lúbrica i incestuosa, un aparellament caníbal, Saturno té un atac de gana, ai, sus hijos, ai que se’ns ennuega amb la cinta i el logo de Nike. Sí, és com ho han sentit: Rafa Nadal entra al Madrid i en 20 minuts PP i Vox irrompran a La Moncloa.

La vida, no ho negarem, pot ser meravellosa.

You must be logged in to post a comment Login