Les notes (i III). La soledat del geni

Quantes dècades triga la millor cuina de futbolistes del planeta a crear un Lamine? L’any dels nostres davanters ha estat un any per aplaudir la professionalitat de quater tios i el talent d’un, que val per cinc. ¿N’hi ha prou per assaltar la Champions en aquestes condicions? Doncs els fets indicarien que no, a no ser que un tingui l’escut del Reial Mòrdor al pit i s’associï amb criatures de flama i ombra. Flick, Deco i Bojan semblen haver decidit que és l’any de gastar una pasta a la davantera per llançar en condicions l’assalt definitiu al K2, i l’home, semblava, era Julián. En aquest forat, hooliganisme i enyor de Romário hi estem d’acord que ell és l’home, i els direm per què.

Els depredadors es divideixen en quatre categories, de menor a major la qualitat. A l’estrat inferior hi tenim els rematadors que necessiten la pilota al peu: no cal dir que aquest gènere menor té representants obvis en Lewandowski o Salinas. A la segona categoria s’hi situen els que no necessiten rebre al peu, sinó que saben gestionar un complex acte de coordinació locomotriu que consisteix a desmarcar-se, concepte oblidat a casa nostra sota la dictadura de la baioneta polonesa. Ningú com Eto’o exemplifica la qualitat d’aquests davanters; és exactament el que fa Haaland. El tercer estrat, i ens apropem ja a la condició dels supercracks, és per als que rematen, es desmarquen i -atenció!- generen joc, assisteixen, tornen parets, inventen jugades. A casa nostra, ningú ho ha exemplificat millor que Luis Suárez, qui, recordem, passarà a la història com el màxim assistent que va trobar Messi al llarg del seu regnat; a nivell planetari Harry Kane entra en aquest espectre.

La categoria superior, estimats, és per als jugadors que rematen, busquen el forat, creen joc i són capaços de decidir partits en jugades que s’inventen del no res, amb recursos que ningú pot preveure o cavalcant bojament des de 50 metres cap a la porteria. Vostès no necessiten que els digui que Romário, Ronaldo el Bo i La Nostra Bèstia Parda conformen aquest Olimp. Aquí pensem que Julián Álvarez està a la tercera categoria, i a dies voreja la quarta; el salt de qualitat respecte a la infàmia de Poloni seria tan abismal que automàticament seríem favorits, no aspirants, favorits a tot.

Dit això, som-hi.

Lamine. 10. Resconsagrat. Tocat pels déus, el seu repertori és infinit. Ja són diversos anys de veure el Barça esperant que li donin la piloteta i el noi compensa l’espera. Aquest any 3.700 minuts, més de 60 hores de gaudi, de nen de 18 anys encarant tothom i sortint-se’n i fent-ho, gairebé sempre, per l’equip i no per la gloire. En aquest temps ha fregat la seva contribució de la passada temporada i se situa en 24 gols, 18 assistències (l’any passat van ser 18 i 25, amb menys lesions), i una aportació cada 88 minuts. Però deixem-nos de numerets: el futbol és dels talentosos, dels que desequilibren, i Lamine és el número u, amb el partit al cap, els espais a l’exterior del peu esquerre i unes acceleracions i aturades que no es poden defensar sense dos o tres tios al davant.

I convé recordar el que va fer Lamine en l’eliminatòria contra l’Atlético, la bestiesa de pixades que va arribar a perpetrar, amb aquestes bestieses, que sembla de mercuri i no de carn i ossos. Què més es pot demanar a Lamine en el moment més dramàtic de la temporada? Res, va fer un gol i va regalar assistències que eren cinc uns contra uns -tots malaguanyats-. Els grans apareixen els grans dies, i Lamine ho va fer. 

D’entre totes les animalades que ens ha regalat, voldríem destacar aquesta assistència demencial a Ferran, o el golàs al Villarreal amb un toquet que Moleiro encara busca. I què podem dir del txitxarro a San Mamés, mode rutina, o la bestiesa al Bruges, la multipixada al PSG, que al pòster surten Vitinha, Barcola i Nuno Mendes. Fins i tot el top de comicitat de la temporada es seu, amb el gol a l’Espanyol celebrat abans d’hora i amb un assassí uruguaià empaitant-lo.

Ai, Lamine. Us recorda a Neymar, o us recorda a La Bèstia, amics? Siguem sincers: ens recorda al Barça. 

Bardaji. 5. Testimonial. Ens cau bé malgrat el seu bigotet de Cantinflas, i això és molt dir. Sembla bon noi i ha representat un bon final a la trilogia que conforma amb Halilovic i Demir. Però siguem sincers: al seu nivell -cap objecció- que hi posin Jan Virgili. Deixa l’any amb dos golets, quatre assistències i entenem que una sana capacitat per aguantar suplències. 

Poloni. 5. Decrèpit. El trobarem a faltar a ell tant com al local de ioga per a expats de la seva senyora. Marxa amb 19 gols i quatre assistències, una aportació cada 108 minuts i la sensació que ja no estava per ser decisiu en absolutament cap partit important. Des d’aquí el nostre respecte a la seva professionalitat, i el nostre rebuig i condemna per als melindros que gosen dir-ne «llegenda«. No sabem qui vindrà de nou, però pinta que el salt de nivell que farem serà extrordinari. 

Ferran. 8. Orgullós. Ha donat el que ha donat perquè té el que té. Ferran mereix l’aplaudiment per anar sempre al límit, per sumar sempre un +1 al grup de jugadors professionals, motivats i competitius. En aquest cau ens sap molt de greu que s’assumeixi el seu adeu aquest estiu perquè forma part del nucli dur del vestidor, un petit grupuscle amb Eric o Pedri que manen allà dins i que estan feliçment desplaçant el lideratge centreeuropeu -amb Chewbacca, el de les diarrees o Fraudie, etc- i exercint lideratge sobre els nens. El seu gol al Madrid (el seu últim gol al Madrid) és un resum de les seves virtuts, en un jugador que no és un nou en res, però sí un vuit en tot. Aquest any, 21 gols i tres assistències, però ell és un davanter que pressionant, tornant parets i esprintant a l’espai, aporta molt més que això. 

Raphinha. 6. Burro. Ja entenem que la bogeria de l’any passat era irrepetible, però si aquest Barça no ha arribat més amunt l’hem d’assenyalar a ell. Parlem d’un dement de l’esprint a l’espai amb una esquerra il·luminada, que aportava gol o assistència cada només 75 minuts. Però els seus 21 gols i vuit assistències queden a anys llum de la superanimalada de la temporada anterior, quan es va posar en 34 i 25. I què ha passat? Doncs que té una edat que hauria d’entendre el seu cos i gestionar esforços, i ha fracassat en això. La lesió clau, en un amistós amb Brasil, ens va deixar coixos en el moment decisiu. I al final, només el Madrid, a la Supercopa, es va recordar que al Barça hi tenim un superguerrer sortit de la ruta del Bakalao amb dinamita als peus i cara de boig. 

Rashford. 7. Intermitent. Ha estat un curiós plaer el de veure un extrem de metre noranta encarant laterals acollonits. Però justament d’això no n’hem tret massa. La millor versió l’hem vista, quan no pensa i xuta a porteria. Imponents xitxarros contra el Newcastle o el Mal per donar-nos la Lliga, i grandíssim colpeig per a la pilota aturada. Tanca l’any amb 14 gols, 14 assistències (maco en un tio que ha jugat amb el 14) i una aportació cada 93 minuts. Es millor en Cantonigròs que aquesta cavallot? Doncs en tenim dubtes, però a Hansi li donem tots els beneficis de tots els dubtes. Perquè diuen que el nou fitxatxo sap pressionar, busca mil desmarcades i suma més al col·lectiu. Si aquest any no hem patit per la plaga de lesions és en part per la professionalitat d’aquest bon home. A casa li tindrem una Guiness per si un dia ens pica a l’intèrfon. 

You must be logged in to post a comment Login