Al final de totes les coses

Hem sabut que Alexandre Magne dormia amb la Ilíada sota el coixí i mitificava Aquil·les. Els separava gairebé un mil·leni i seriosos dubtes sobre l’existència del primer. En tot això pensàvem, tremolencs com bons culers melindros, amb la foto de la banyereta blava en saber que veuríem una final de Messi contra Lamine. L’emoció era lògica: ja havíem tingut l’al·lucinant experiència de guanyar com a club dos Mundials de seleccions (Sud-àfrica 2010, Austràlia 2023) però no ens havíem trobat arribant al partit més gran del món jugant contra nosaltres mateixos. 

El desdoblamente de personalitat ha estat imponent i la ressaca emocional que ha quedat, demolidora. El guió del mundial, amb el futbolista de la nostra vida arribant heroicament a l’últim dia per trobar-se amb el nostre nou predestinat i amb mitja Masia, semblava escrit per Homer, sí, també per Freud o per Hans Gamper. Un absolut deliri veient la selecció espanyola amb zero unitats de jugadors blancs a la convocatòria, una humiliació encara més bèstia que la del 2010. 

I nosaltres, catalans orfes en les seleccions mundials, ho vam viure amb aquella patimenta i tot el suport a l’Argentina: primer, per Messi, un semidéu que tenia tots els seus companys de generació a la tribuna presidencial carregats de quilos i enveja (i de fet convé apuntar que els més duradors dels que el van acompanyar, com Neymar, un lustre més jove, es movien ja com si fossin el seu besavi). Segon, perquè no volíem que Lamine es plantés en 19 anys i 10 dies amb una Eurocopa i un Mundial, que mig equip es trobés que ho han guanyat tot.

La cosa ha acabat com ha acabat: Messi es va posar el vestit de superheroi en els últims deu minuts de la pròrroga però no en va tenir prou per ressuscitar la mara violenta que lidera. I ens queda el consol que ni Lamine ni Pedri han estat la meitat de protgonistes del que el seu futbol els permetria. Aquests dies, a més, ens mirem i ens somriem: ¿ho han guanyat tot? No, encara falta una coseta, i si una cosa sabem a la vida és que aquest tità anomenat Cubarsí l’aixecarà al cel. 

Quin buit després de tanta intensitat, quan el Mundial acaba. Potser han sentit a dir a Gerard Piqué que el futbol no té futur, que és llarg i els nens, pobrets, s’avorreixen. Bé, Piqué és tan bon analista com empresari i tan bocamoll com cunyat.El futbol, amics, és la gran religió del món, Barcelona la seva Mesopotàmia i nosaltres, el poble escollit.  

You must be logged in to post a comment Login