Adeu, Poloni, adeu

Les imatges del pobre Litvinenko, enverinat amb poloni, sense celles, ni pestanyes, ni cap esperança, ens haurien d’haver donat una pista. Però com a poble no ho vam saber llegir, i no només no vam ser conscients dels riscos per a la salut pública que entranyava assistir al futbol de Lewandowski, sinó que li hem muntat un d’aquells funerals que només sabem fer els catalans. 

No els enganyaré: Barjuan, Gabri, Puyol, Mascherano, Arturo Vidal, Dembélé, De Jong i l’amic Poloni. En aquest cau de bogeria i parafòbies, el polonès tindrà per sempre el seu raconet. Segurament no és només culpa seva: la combinació d’escassa imaginació, ineptitud fora de l’àrea, màrqueting i cretinisme ens el van situar en una esfera molt propera a aquell Nagasaki amb potes que va ser, és i serà per sempre el Portilho de Madeira. 

Lewandowski va arribar al Barça quan això era un descampat, diuen. Bé, en primer lloc el Barça sempre és el Barça i en segon lloc li vam pagar 40 milions d’euros a l’any a un tio en el seu crepuscle. Però ni el preu, ni el representant, ni el sou han estat mai el problema. El problema és que som el poble de Cruyff, de Romário, de Messi, i costa molt -o hauria de costar- que vingui aquí un potamula qualsevol a rematar des de dins de l’àrea i ens foti el pèl. 

Els fastos per l’adeu del nou polonès els hem seguit com un veritable calvari a can Caverna. És sabuda la màxima de Victus («els catalans són els majors experts del món en invents espirituals inútils»), i ens consta la passió que sentim per fer la llagrimeta tot veient La Marató. Entenem que el bo d’en Robert s’emocionés en el seu adeu al futbol de primer nivell. Però creguin-me, que cada cop que hem sentit a dir «llegenda del Barça» ens ha pres una violenta febrada que només volíem estripar el carnet. Llegenda, un colló de mico. 

Un suposa que són llegenda els que han fet un tremendo vincle emocional amb l’afició, o els que han jugat a un nivell que queden per sempre a les nostres retines. El futbol de la Baioneta Rovellada del Front Oriental, doncs ja ho saben. I el vincle, potser és que ara som tots TikTokers retromònguers, més enllà d’això un no s’ho explica. De fet, segurament el seu moment més èpic en la vessant social és allò tan maco del «Tú calla y presiona» que li va etzibar el Nen Lamine, però va passar en un vestidor i lluny dels focus i ni per això hi podem simpatitzar. Permetran que el moment estelada a deu minuts de fotre el camp el deixem en el terreny de la demagògia més barata.

Rebobinant la tortuosa relació que hem viscut amb aquest Tronxo Vigorèxic, sí que hi ha tres moments de grandesa. No ens preguntin per què, però recordem molt el cop de cap tremendo que li va fotre a l’Inter en un 3-3 que ens deixava sense Champions. I sí, el dia del Bernabéu on va rematar amb la seguretat d’un assassí a sou les assistències de Casadó i Balde. Però el top 1, el moment en què vam creure en una possible reconciliació, va ser aquesta meravella: 

Però en fi, en general la sensació és que hem tingut el nostre sou més elevat a les botes d’algú que ja no decidia res i que probablement mai va tenir el futbol per satisfer l’exigent paladar del Barça. Del pou de rancúnia estant vam pensar en una dotzena de nous millors que Lewandowski. Que serien La Bèstia, Romário, Suárez, Stoichkov, Ronaldo i Eto’o, per suposat, i serien també Kluivert, Villa i Ibra, i tant. 

¿Ha estat millor aquest senyor incapaç en el regat i patós en la passada que Lineker, Quini, Krankl, Pizzi o Salinas? Mirin, és que el veiem al nivell de Saviola, lleugerament per sobre de Bojan, però tot plegat ens porta a una segona discussió. Tots els aquí citats han estat estimats en algun moment per la gent del Barça per aspectes extrafutbolístics (i sí, som realment bons en això, accidents de trànsit amb les cònjuges al caire de la mort, segrestos, SEGRESTOS, depressions davant els focus, pares difunts, agònics gols per al 5-4 en una nit de bogeria, la bestiesa de Wembley i tota aquella simpatia, per no parlar de la bonhomia connatural a nois joves i feliços i casats amb el gol). 

Amics, només en un Barça que venia de molt avall podíem acomiadar aquest davanter menor com a un profeta. Això nostre és el Camp Nou, l’espai dels déus del futbol, dels grans entre els grans. Si mai algú els pregunta si Lewandowsi va ser una llegenda a Barcelona, agafin i vegin el que va fer aquí Romário, i només després, responguin a aquestes pobres ànimes càndides. 

You must be logged in to post a comment Login